CM

Descripció

<div>L’origen d’aquest llum parteix d’una anàlisi de la tradició i els seus objectes més recurrents, en aquest cas la pantalla de paper cònica i els llums amb làmpada incandescent. Com en tantes altres obres seves, Correa-Milá van prendre una tipologia antiga que encara els semblava vàlida i van proposar-ne l’actualització. Abans de 1970, el disseny de llums havia treballat el llum de taula des de la perspectiva dels nous materials (els plàstics de les pantalles als llums de dissenyadors com Joan Antoni Blanc, o els vidres de colors de les de Miguel Milá, o el llum pop-constructivista amb una esfera de metacrilat (MADB135.521) de Rafael Carreras a una època una mica més conceptual del disseny barceloní en són alguns exemples). La vella pantalla de paper o de pergamí havia quedat arraconada pel discurs de la modernitat. </div><div>A la carrera de Correa i Milá, el període 1966-1974 no va ser una etapa precisament historicista, sinó ben al contrari. Lluny quedava la investigació sobre la memòria i la confortabilitat burgesa duta a terme al restaurant Reno, a la fàbrica Godó i Trias, al club del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya a Barcelona o mitjançant els mobles fets amb canya de Manila i vímet. La cultura barcelonina del disseny, dins i fora de l’escola arquitectònica de Barcelona, vivia un període de renovació i es preparava per emprendre una avantguarda prou autòctona vinculada a l’art conceptual i a la comprensió semiològica dels objectes d’ús. Un pop tardà i refinat també va desenvolupar-se aleshores, visible, per exemple, en una obra tan emblemàtica com el restaurant Flash Flash a la zona de Tuset Street (Barcelona), obra dels arquitectes Correa-Milá i el fotògraf Leopoldo Pomés. Aquest restaurant corroborava el que ja havia anunciat la delegació Olivetti de Badalona i que Federico Correa resumia anys més tard com l’esgotament del referent milanès en la comprensió del llegat del Moviment Modern. </div><div>En aquest context, la pregunta per la vigència de la pantalla de paper i la làmpada incandescent sorprèn, sinó fos perquè havia estat un tipus de plantejament molt habitual en la manera de fer d’aquests autors. És una actitud prudent i mesurada consistent a reconèixer els valors insuperats de determinades peces tradicionals. De totes les làmpades disponibles aleshores al mercat, la incandescent els semblava la més adequada per exercir de punt de llum en determinades situacions, perquè la calidesa de la il·luminació no havia estat superada per cap altra. Al seu torn, la pantalla troncocònica també semblava molt còmoda perquè dóna llum directa verticalment mentre que protegeix lateralment la vista de la gent. Redescoberta la vella pantalla i comprovats els avantatges de la làmpada incandescent, ja només calia inventar un peu i aquí sí que la intenció de “rotunditat” que Correa-Milá buscaven en els seus projectes durant aquesta etapa va quedar plenament manifesta.</div><div>El peu té una base quadrada de llautó, la diagonal de la qual és tan llarga com el diàmetre de la pantalla. De la base sorgeixen dues cintes de llautó corbant-se fins a aguantar el portalàmpades, la instal·lació elèctrica i les barnilles que sostenen la pantalla. Les diverses peces s’uneixen sempre per tangència; eviten qualsevol punt de trobada en angle recte. L’efecte en alçat és un joc de línies paral·leles que es busquen les unes a les altres. Quant als acabats, el llautó perfectament polit, amb una perfecció d’aquelles que només s’obté per procediments industrials, obre un joc de reflexos que suggereix l’allargament del peu fins a esdevenir un llum de peu. El resultat explica per què molts anys més tard, quan les administracions democràtiques van renovar les seves dependències (Generalitat de Catalunya, Jutjats, Fiscalia, etc.), el llum CM era el recurs més còmode en qualsevol espai (despatxos, rebedors, sales d’espera i cases privades). No ha de sorprendre aquesta versatilitat entre els diversos tipus d’espais i necessitats. Va ser Emma Dent Coat qui primer es va adonar que un tret distintiu del disseny barceloní era no fer cap diferència entre els espais de treball i els domèstics. De fet, durant molts anys ha estat l’únic llum modern veritablement clàssic i, per tant, intemporal.</div><div>Actualment, n’hi ha tres models en catàleg, la versió de peu, la de taula, que és l’original, i la de paret. El 1973, arran del projecte d’interiorisme del restaurant Il Giardinetto (Barcelona), Correa-Milá van dissenyar una versió més petita del llum de taula que pogués fer parella amb CM o per ser col·locat per parelles. </div><div>CM de taula i de peu es venen encara en dos acabats, de llautó daurat i cromat.</div><div>Anna Calvera</div>