05

05
Nom de l’objecte	calaixera
Títol / Nom propi	05
Autors / participants	Levesta / producció / Granollers, Barcelona: c. 1977 Riart Llop, Carles / disseny Estudi Taller Diputació / producció / Barcelona: 1974 - 1975 Indelma / producció / Olot, Girona: 1995
Lloc d’execució	Barcelona
Datació	1974
Dimensions	128 x 60 x 60.5 cm
Material	ocumé (fusta)
Ingrés	donació Fernando Amat Ferré, 1994
Número registre	MADB 135647

Descripció

L’any 1974 Carles Riart creà la botiga i estudi-taller del carrer Diputació, en ple Eixample barceloní. Deslligar-se del món de la producció i de tot l’engranatge comercial en què es troba immers qualsevol persona dedicada a idear mobles, artefactes o qualsevol altre tipus d’objectes que aspiren a aportar una nova manera d’entendre el mateix fet del disseny i que estan en sintonia amb una realitat va ser una experiència força agosarada. Amb aquest plantejament Riart, provant de subvertir l’ordre establert, va recórrer a recuperar des de l’ofici la projecció cap a la contemporaneïtat i va realitzar el que ell va denominar “Sèrie de mobles componibles per ser muntats ràpidament per vostè mateix”, una sèrie de mobles que no pretenien amagar el que, en general, són en realitat els anomenats “mobles moderns”: mobles fets de contraxapats que es volen revestir amb les qualitats dels mobles d’ebenista. Desvestir el moble va significar no arribar a superar el gruix d’entre 8 i 10 mm, aplicar-hi vernís natural i resoldre els elements de frontisses i agafadors amb màxima simplicitat. Aquest nou programa va significar eliminar tot allò superflu, cercar l’elementalisme de formes, la funcionalitat, acabar oferint un producte d’un cost econòmic assequible i convertir –en ple període del bricolatge– el futur usuari en l’executor final del moble, moment a partir del qual aquest existia com a “moble componible”. La calaixera (MADB135.647) es va idear en la modalitat de vuit calaixos –com la peça de la col•lecció del museu– i en una versió més petita que només tenia quatre calaixos. La simplicitat, economia i facilitat del muntatge proporcionaven un producte que, a més d’adequar-se a qualsevol ambient, recuperava a partir de l’ofici d’ebenista les aportacions que en el camp del disseny contemporani havien tingut lloc des de principis del segle XX. A través de la botiga i estudi-taller, Riart va recuperar un lligam perdut en la societat moderna, el contacte directe amb el client, i fins i tot va arribar a posar parades efímeres en esdeveniments com el festival Canet-Rock (1975) –rèplica, en certa manera del de Woodstock. No obstant això, aquella experiència es va haver de cloure. Primer va buscar una empresa productora, que va introduir algunes modificacions i va augmentar el gruix dels mobles, i, finalment, la poca acceptació d’aquest nou concepte de moble va obligar a tancar aquesta iniciativa agosarat. Malgrat que el jurat dels Premis ADI/FAD, integrat aquell any 1974 per Ettore Sottsass, Richard Sapper i José A. Coderch, li va atorgar el Delta d’Or, la poca acceptació va fer que, al cap de pocs anys, la sèrie deixés de produir-se. Un cop més els gustos i els prejudicis del públic van prevaldre sobre qualsevol canvi i innovació com el que contenia la proposta de Carles Riart. Mercè Vidal