Barceloneta

Descripció

<div>Aquesta butaca es diferencia en moltes coses de la primigènia cadira Barceloneta (MADB135.395), dissenyada el 1954 per moblar el pis mostra d’un edifici d’habitatges socials. La butaca és una versió desmuntable amb braços i coixí que s’allunya bastant de les intencions de la cadira original. Aquestes havien variat profundament: la cadira de 1954 era una proposta pensada per moblar una casa barata; la butaca de 1962, amb braços de cuir, coixí i macassar al respatller, naixia per moblar “un club” destinat als arquitectes, un grup professional que, en una època en què la universitat encara no havia estat massificada, era un grup selecte de professionals de la classe alta. El programa, doncs, era radicalment diferent. Per això, si la cadira és una reinterpretació del moble popular en clau de modernitat a la italiana, la butaca és una reinterpretació del moble burgès, també feta en clau de modernitat a la italiana, la qual, en aquells anys 1961 i 1962, ja s’anomenava realisme.</div><div>La primera versió de la butaca Barceloneta va ser col·locada a la planta setena del nou edifici del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona a la Plaça Nova, destinada a club o lloc de trobada. El Col·legi havia encarregat l’interior de cada planta a diferents equips d’arquitectes. Milá i Correa es van encarregar de les dues últimes, el restaurant de la vuitena i el club de la setena. Oriol Bohigas ho va aprofitar per organitzar una polèmica sobre la situació de l’arquitectura al moment i promoure el realisme com a actitud, concepte i metodologia. També venia d’Itàlia aquest realisme de l’arquitectura, si bé la vessant realista de les arts plàstiques i la literatura tenia arrels més aviat franceses –era una interpretació marxista de l’humanisme existencialista que posava l’èmfasi en el compromís social de l’artista amb la seva època. Per als arquitectes va suposar el compromís amb els sistemes tradicionals i artesans de construir. El 1960 “Bohigas havia fet el tomb”, explica Correa, i això suposava que José A. Coderch havia sortit guanyador del debat dels anys cinquanta, i amb Coderch, també havien guanyat Correa-Milá i el seu italianisme. L’escola de Barcelona nascuda el 1967 de la unió de Correa-Milá i Bohigas sols va recollir una sola de les diverses tendències existents a l’arquitectura moderna de la Barcelona dels cinquanta.</div><div>El plantejament de la butaca Barceloneta s’acosta molt al que ja havien fet a la cadira de braços Reno (MADB135.603), però és un exercici d’ironia molt subtil. De fet, és una reinterpretació molt depurada dels estilemes més clarament petitburgesos. Com la cadira Barceloneta, l’estructura és de fusta vista. En varien les potes, que ara han de sostenir els braços, unes cintes desmaiades de cuir, que ja no estan encolades sinó que es collen. Els travessers s’estilitzen i es corben. El seient i el respatller són també de lona i es tiben, es treuen i es posen pel mateix sistema que a la cadira original. La lona segueix sent blanca i així comença el joc amb la memòria. Un coixí de goma escuma quadrat i folrat de xeviot fa que el seient sigui més tou i protegeix el blanc de la brutícia. La qualitat de tou és un dels atributs principals de la idea victoriana, o burgesa, del confort, però és la necessitat de protegir, mostra patent de l’estalvi, allò que millor identifica la manera de ser petitburgesa. Per això l’element més destacable és la recuperació del macassar. Aquesta és una peça que la petita burgesia col·locava als respatllers de les butaques entapissades per protegir-los de la brutícia del cap – macassar, brillantina, tenyits o qualsevol altre tractament capil•lar. Amb el temps aquest protector tan estalviador va esdevenir un ornament. Malgrat que a les butaques fetes per al club del Col·legi d’Arquitectes el macassar tenia aquesta doble funció d’ornament i protecció, a la versió de la butaca que es va presentar als premis Delta atorgats per l’ADI /FAD el 1964, aquesta peça ja s’havia transformat en una “caputxa reposacaps”. Una darrera ironia dels dissenyadors va fer que la caputxa fos de llana amb repunts, un tractament del teixit que popularment s’anomena encoixinat, del qual es van fer les primeres bates de niló. L’estilització del moble, la barreja de materials nobles i pobres i la simplicitat constructiva el converteixen en una divertida i molt culta lectura dels estilemes petitburgesos.</div><div>Anna Calvera</div>