Reno
Tornar al llistat| Nom de l’objecte | cadira de braços |
|---|---|
| Títol / Nom propi | Reno |
| Autors / participants |
Gres / producció / Barcelona: 1962 - 1998 Federico Correa i Alfonso Milá / producció / Barcelona: 1961 Alfonso Milá (1924 - 26-5-2009) / disseny Federico Correa (1924 - 2020) / disseny |
| Lloc d’execució | Barcelona |
| Datació | 1961 |
| Dimensions | 72 x 40 x 42 cm |
| Material |
ukola (fusta) tela (teixit) |
| Ingrés | donació Gres SA, 1994 |
| Número registre | MADB 135603 |
Descripció
<div>La cadira Reno va ser dissenyada per formar part de l’interior del restaurant Reno de Barcelona, projectat el 1961 pels mateixos Federico Correa i Alfonso Milá. En aquest context, la cadira no era sinó un dels elements de l’interiorisme, de manera que el seu caràcter estava predeterminat pel del conjunt del menjador, que és el que va concentrar les decisions definitòries, que han estat exposades molt sovint pels seus autors: la sonoritat i la llum van ser considerats els factors decisius per crear un ambient confortable en un lloc, un restaurant, la tipologia del qual és, en paraules de Federico Correa i Alfonso Milá: “unes taules i cadires on la gent es troba i es relaciona amb l’excusa de menjar”. De tota manera, posar l’èmfasi del projecte en el confort sonor i lumínic va suposar a l’època un canvi radical d’orientació en relació amb aquell estil de modern que l’arquitecte Antoni de Moragas Gallissà ja qualificava llavors d’estil “cafeteria” o “bolera”. De fet, un referent tipològic important pel Reno foren els vells i agradables restaurants francesos, cosa palesa en la proximitat de les taules. </div><div>D’aquest projecte sempre se n’ha destacat l’historicisme del plantejament. Recentment, Correa afirmava: “Al Reno ens vam adonar que caminàvem sobre el tall de la navalla, jugant entre el modern i l’antic, recuperant d’aquest darrer allò que consideràvem actual. […] El perill era caure en un fals historicisme.” Ara bé, feia temps que Correa-Milá treballaven en els models tradicionals en una recerca personal en els marges del discurs de la modernitat. En aquest context, el Moviment Modern no havia mai donat resposta a un tema tan cabdal socialment com el del luxe i la seva manifestació actualitzada; no ho havia fet senzillament perquè era un tema que no formava part del seu programa. S’ho van plantejar per primera vegada els milanesos de la segona postguerra però encara no era més que una possibilitat genèrica. Pocs referents veritablement moderns podien tenir els autors per resoldre el projecte d’un restaurant car. D’altra banda, a la societat de la modernitat, el luxe era una qüestió, en primer lloc, de confort –traduït aquí en termes de sonoritat i d’intensitat lumínica– i, en segon lloc, un fenomen de gust. </div><div>Un dels grans mèrits de l’equip Correa-Milá ha estat precisament actualitzar i mantenir vigents –i accessibles al públic en una societat de masses– els mobles que han existit sempre. La cadira de braços Reno és una actualització consistent a depurar el perfil de l’estructura suportant del moble (el tornejat irregular de les potes, la curvatura d’uns braços resolts amb tauló de fusta de secció quadrada) i la simplificació aparent de la forma de seients i respatllers. La forma no és més que l’estilització de les antigues cadires neoclàssiques i romàntiques, estil Lluís XVI o isabelí, de la tradició local: l’oval del respatller, els caires ovalats del trapezi del seient o l’enretirament dels braços i la curvatura del suport, són estilemes presents en estils del passat, a les cadires de braços del cap de taula de les bones taules. L’actualització ha consistit bàsicament a eliminar marcs per a l’entapissat, a deixar els finals dels muntants nets, mostrant la forma en secció de cada peça i el principi constructiu tan simple de l’encastament.</div><div>El model original estava fet de fusta d’ukola i l’entapissat era de cuir negre. Després, amb l’estandardització de components per a la comercialització feta des de Gres, la fusta se n’ha modificat i se serveix en diversos entapissats de roba i colors a escollir. Sempre s’ha produït per mètodes artesanals, cosa que permet escollir cada vegada els acabats pertinents al projecte d’interiorisme concret. S’han col·locat moltes Reno altres restaurants, en menjadors privats o en sales de juntes d’oficines i despatxos. Gràcies a l’actualització experimentada, el tipus ha deixat de ser la cadira del cap de taula per esdevenir una més en una taula al voltant de la qual s’ha de passar molta estona.</div><div>El disseny d’interior del restaurant Reno va ser selecció dels premis FAD d’arquitectura i d’interiorisme, a l’apartat Interiorisme el 1961.</div><div>Anna Calvera</div>
Bibliografia
Las estructuras del comer (1993). Mobiliario e iluminación. Ardi, 35, p. 98-103
Capella, J., Larrea, Q. (1991). Nuevo diseño español. Barcelona: Gustavo Gili SA, 170,172
Restaurante Reno, Barcelona 1961. Cuadernos de arquitectura. (1961), 46, p. 22
