Tiracord

Descripció

Els mobles dissenyats per Jordi Vilanova que hi ha la col·lecció del museu (cadira Billar (MADB 135658), tamboret infantil Delta (MADB 135660, MADB136188), balancí Tartera (MADB 135662) i balancí Petit (MADB 135657), constitueixen una col·lecció per la seva línia argumental que entrellaça i teixeix amb fermesa el conjunt d'idees i formes que els defineix. A més, tenen un aire de família comú i es caracteritzen per la seva gran senzillesa formal, la seva funcionalitat i la seva adaptabilitat a pressupostos i espais reduïts. Malgrat haver estat realitzats en anys diversos (el més antic data de 1961 i el més recent de 1978), en aquest cas el temps no distancia sinó que acosta i verifica el seu valor paradigmàtic. Aquesta dilatació temporal entre la primera obra (cadira Tiracord) i l'última (balancí Petit) forma el sediment d'un període, renovador i autòcton alhora, però sempre intens del disseny català. El conjunt d'obres es correspon amb i emmarca pràcticament el cicle de vida del grup La Cantonada. La cadira Tiracord n'és un exemple. Va ser construïda amb diferents fustes, pi i faig, amb acabats natural i tenyida, de manera que se n'ampliaven les possibilitats combinatòries. Les dimensions controlades s'adaptaven amb facilitat a l'àmbit domèstic. El seient era concebut inicialment per ser realitzat amb tires de cautxú, del tipus anomenat tiracord, d'on el nom de la cadira, i portava sobreposat un coixí. Més tard va passar a fabricar-se de cuir, que és la versió que es conserva al museu. De les set tires que formen el seient, les tres que uneixen els laterals discorren per unes guies practicades a la fusta, i totes estan clavetejades a la part inferior de l'armadura del seient. El respatller es forma amb un pla estret de la fusta corbada, unit a dues peces que el separen de l'estructura i en garanteixen la inclinació, per a una millor comoditat de l'esquena. El tractament general del moble, de línies ortogonals senzilles i clares, respon a aquesta voluntat d'austeritat formal defensada pel grup. La llarga vida de les obres de Jordi Vilanova confirma l'èxit dels professionals que van formar el grup La Cantonada. Compromesos amb una renovació respectuosa de les formes artesanals i l'adaptació als imperatius industrials, van crear una àmplia gamma d'objectes en què el valor d'ús i les formes essencials i pròximes han sabut suportar el pas del temps. El grup La Cantonada (1960-1975) estava format inicialment per Jordi Aguadé, ceramista; Aureli Bisbe, orfebre; Joan Vila-Grau, pintor; i Jordi Vilanova, decorador i aglutinador del grup. S'hi va unir, dos anys més tard, l'arquitecte Jordi Bonet. El nom La Cantonada prové del lloc de reunió del grup, l'estudi de Jordi Vilanova a Barcelona. El desig compartit de recuperar i ennoblir estèticament els objectes útils va definir una línia d'actuació que va ser el resultat d'adaptar les metodologies de treball a les noves condicions productives seriades, però sense oblidar l'empremta de la creació artesana. Aquesta tercera via es va centrar en la fabricació d'objectes de "petita sèrie" que, oposada a l'estandardització de la gran sèrie, va permetre la creació de productes de llarga durada, lligats a l'itinerari i la memòria vital de l'individu/consumidor i amarats de la sensibilitat autòctona de les seves arrels mediterrànies. Així doncs el sentit humanístic és sempre present als seus objectes. José Baltanás