Muraleta

Descripció

<div>El 1961 Santiago Pey va dissenyar dos models de rajoles de 15 x 15 cm en relleu que va produir Ramon Casals, l’any següent, a partir d’uns prototips fets sobre peces de fusta rebaixada. Es van concebre per revestir murs, tant interiors com exteriors, i la sèrie va ser fabricada hidràulicament a pressió. Aquest procediment industrial tradicional es feia amb la finalitat d’obtenir un producte de revestiment més barat que les rajoles de gres, que ja començava a ser el material més emprat per a aquesta mena d’elements decoratius.</div><div>Per identificar els dos models es pot parlar d’un de “geomètric” i un d’“orgànic”. El model de formes geomètriques presenta diferents plans rectangulars irregulars en relleu. El model de formes orgàniques consisteix en uns relleus de superfícies ondulants. Les formes geomètriques només es concerten col•locades en una sola direcció, sigui vertical o horitzontal. En canvi, les formes orgàniques admeten encarar-les en qualsevol direcció i obtenir una combinació il·limitada de relleus a la paret. Existia una gamma de variants de color de baixa intensitat, apastelats, molt característica de la pasta pigmentada de la rajola hidràulica. Els exemplars del museu son gris clar i gris negre, en el cas del model geomètric, i verd aigua i vermell siena en el model de motius ondulants.</div><div>Els esbossos i plànols que documenten el procés de disseny de les rajoles murals (dipositats al Fons Santiago Pey del museu) mostren l’estudi d’una dotzena de dissenys i variants diferents que finalment es van concretar en els dos models descrits. Els esbossos també permeten veure estudis de mides de la rajola i sobretot les combinacions que surten de concertar els dissenys. Aquests estudis de composició recorden inevitablement els exercicis i les resolucions plàstiques de plans, contraplans, contrastos, etc., lligats a la tasca pedagògica de Josef Albers o de Max Bill i, més precisament, els anomenats “elements catamètrics” del curs que Tomás Maldonado dictava a Ulm en aquells mateixos anys. Sobre aquesta qüestió es pot afirmar que Pey era un dissenyador ben informat i que estava en sincronia amb els fenòmens internacionals de disseny. De totes maneres, el disseny final opta per solucions menys rígides i més orgàniques que, per exemple, les derivades dels programes formals de la “ciència” projectual que cercava Maldonado. A més, l’efecte dels relleus aconseguit per Pey (la topografia mural, podríem dir) és fonamentalment decoratiu. De fet la funció decorativa dels revestiments serà assumida sense masses complexos en l’edificació de l’època fins i tot per arquitectes del Grup R com Antoni de Moragas. </div><div>Aquestes rajoles són representatives del gust decoratiu del moment, però també de les condicions en què es produïen alguns d’aquells primers dissenys de finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta. Ens referim sobretot al paper dels arquitectes i interioristes com a impulsors de nous productes davant les dificultats d’equipar i ambientar les cases amb criteris de modernitat comptant només amb els productes que es comercialitzaven. “Aquesta actitud de descontent per part de l’arquitecte –escriu el mateix Pey el 1960– ha estat una altra de les causes que ha fet néixer el disseny: la insatisfacció de les formes industrials per part dels qui n’havien de fer aplicació.” Aquest és el cas de peces tan emblemàtiques com la cadira Barceloneta (1954) (MADB135.395) de Federico Correa i Alfonso Milá, el llum de suspensió (1957) (MADB135.748, MADB136.073, MADB136.677) de José Antonio Coderch o el llum de peu TMC (1960) (MADB135.619) de Miguel Milá, per citar solament alguns exemples notables. Molts dels nous productes partien de la iniciativa del dissenyador, que a més s’havia d’implicar, sovint com a editor, en la producció i la comercialització. Aquesta implicació amb el producte resultant d’un disseny que no parteix d’un encàrrec convencional, sinó més aviat d’un autoencàrrec, és també aplicable a alguns dissenys de Pey i provablement a aquest que es comenta.</div><div>Atès el seu ús de revestiment de murs, la idea inicial va ser batejar aquest producte amb el nom de Muraleta –que és com en realitat es coneix aquest element–, però va haver-se de desestimar la proposta per la coincidència amb un altre nom comercial en el sector de materials de la construcció. Aquest producte, que es va presentat com a novetat al 9e Saló de la Llar Moderna al 1961 i es va produir fins a l’any 1964, va ser aplicat tant a interiors com a exteriors, en residències particulars, despatxos i locals comercials, porteries i façanes d’edificis d’habitatge. Encara avui és possible trobar alguns edificis de Barcelona on es conserven les rajoles Muraleta.</div><div>Oriol Pibernat</div>