Desatino

Descripció

Amb un perfil esglaonat de piràmide asteca d’evocacions art-déco, el moble Desatino ofereix els seus prestatges als usos més variats i diferents. Els tres nivells de prestatgeries aguantats per quatre potes cilíndriques descansen sobre un pedestal que, alhora, s’ofereix com una superfície útil més per ser ocupada. És precisament a la base on el dissenyador ha introduït un recurs decoratiu la senzillesa del qual quasi amaga el que és un desplegament de treball de marqueteria: un llistó de fusta de faig tenyida de negre embotit entre les potes-columna. Desatino forma part de la 1ª Colección de muebles especiales, que Riart inicia el 1973, i que amplia amb diferents peces fins a 1981. La 1ª Colección de muebles especiales s’ha exposat com a conjunt dues vegades. La primera al local de Mobles 114 l’any 1976, amb edició d’un catàleg. Integraven aleshores la col·lecció dotze mobles: la prestatgeria Sensación Cercana i la taula Sensación Distante, la taula Hara, el tocador Sandard, el vetllador-biombo Snark Furniture, la cadira Desnuda, el moble Catalina, el biombo Opaco, Espejo de Max (MADB 136802), el llum de suspensió Humo de Luz (MADB 136803) –que es va transformar més tard en Colilla (MADB 135400)–, el sofà Perfil Siamés (MADB 136801) i la prestatgeria Desatino (MADB 136805). Quan la 1ª Colección es va tornar a exposar el 1979 a Tecmo –la botiga de mobiliari i estudi d’interiorisme de Jordi Galí a Barcelona– Riart hi havia afegit el sofà Cómodo (MADB 136895), el moble Arcada, la butaca Vallvidrera (MADB 135422) i el Telón de Fondo Merbeyé. Arran d’aquesta exposició es va editar un cartell-catàleg amb dibuixos de Riart i disseny gràfic d’América Sánchez. L’última peça a entrar-hi va ser el mostrador Piano (MADB 136807) que Riart va dissenyar el 1981. Desatino, com la major part de la 1ª Col·lecció de mobles especials, es va fabricar per encàrrec i és una edició limitada, en aquest cas de cinc exemplars més la prova d’autor (les excepcions són la taula Sensación Distante, el llum Colilla i el sofà Cómodo, que produeix Santa & Cole, Ediciones de Diseño, des de 1999, i la cadira Desnuda, que va produir Tecmo). Riart en garanteix el tiratge amb el lliurament d’un contracte firmat per totes dues parts en què comprador i dissenyador es comprometen a no reproduir l’obra. El Museu de les Arts Decoratives en conserva el segon exemplar dels existents fins avui (mentre Tecmo va tenir els drets de producció no va rebre cap encàrrec d’aquesta peça). Desatino es diu així perquè, com a prestatgeria, se salta totes les normes. L’habitual verticalitat es transforma en horitzontalitat i les mides excessives en fagociten l’entorn, creant un espai propi dins l’espai. Comparteix amb els altres mobles especials l’ambigüitat tipològica, i és l’usuari el que ha de definir en última instància l’ús de les seves superfícies. un lloc per ensenyar-hi objectes decoratius?, per col·locar-hi llibres?, per apilar-hi revistes?… Podria presentar-se exempt i ple de testos enmig d’un balcó (com el mostra la fotografia d’Oleguer Armengol al catàleg editat arran de l’exposició de Mobles 114) o apartar-se al menjador sustentant la vaixella. Potser és precisament aquesta multiplicitat funcional la responsable última de la falta d’acollida per part del públic d’un moble que no vol donar respostes directes. Però més enllà dels possibles usos, a Desatino hi ha una de les claus fonamentals per entendre gran part del treball de Riart, com és la sacralització de l’objecte d’ús quotidià com a mitjà per superar la banalització de l’hàbitat contemporani. Pepa Bueno