Ketupa

Descripció

El llum de taula Ketupa és el resultat del treball en comú del dissenyador industrial Josep Lluscà i el dissenyador de joies Joaquín Berao. El primer ja havia afrontat anteriorment, amb molts bons resultats, el disseny d’alguns llums d’aquesta tipologia, com ara Ánade de l'any 1984 (MADB 135462) i Saeta de 1987. Ketupa consisteix en un peu i un braç de posició regulable per adaptar-se a les diferents necessitats dels usuaris i està format per una estructura de barnilles d'acer per on circula el corrent elèctric i per diverses peces de resina de poliamida injectada (a la base, la pantalla i les subjeccions) amb acabat metal•litzat bicapa negre (com l’exemplar del museu) o púrpura. Aquestes peces són aïllants i actuen com a elements de subjecció de les barnilles, evitant contacte entre el pol positiu i el negatiu, alhora que permeten el lliscament de les barnilles per a modificar la longitud del braç. La pantalla és articulada i permet regular-ne l’orientació gràcies a un element de subjecció que en possibilita la manipulació sense cremar-se (llum halògena de 50 W). L’espècie d’aleta que es troba a la base inicialment havia de ser un interruptor, però finalment el fabricant va utilitzar-ne un d’estàndard (que permet dues intensitats d’il•luminació) ja que la proposta dels dissenyadors era tècnicament complicada i encaria molt el producte. De tota manera aquest element es va mantenir com a part integrant de la composició. La base del llum conté també el transformador toroïdal. Les formes delicades de totes les petites peces, així com els seus colors (púrpura o negre) i la forma com estan engalzades entre elles, són el testimoni evident de la intervenció d'un dissenyador de joies en el procés de creació. En Joaquín Berao el racionalisme i la simplicitat són temes clau per a les seves obres, que sempre parteixen d'un esbós, d'un impuls apassionat que matisa amb una gran sensibilitat per tot allò que l'envolta. El nom de Ketupa és el d’un ocell rapinyaire nocturn, i reflecteix la voluntat dels dissenyadors de donar al producte una expressió formal que l’identifiqui. El caràcter escultòric del llum i la seva funcionalitat són característiques que comparteix amb destacats antecedents històrics, com ara el llum Tizio de Richard Sapper de 1972 o bé el llum Calder del dissenyador català Enric Franch de 1975 (MADB 135401). Del primer pren també el recurs d’utilitzar els elements estructurals com a conductors elèctrics. Aquest disseny és d'una bellesa pura i serena, que al mateix temps resol les exigències funcionals que li són pròpies amb elegància i simplicitat. De totes maneres no va tenir l'èxit comercial esperat, i al cap de cinc anys va deixar de produir-se. Tot i així, és un clar exemple d’un treball de disseny multidisciplinari. Laura Gil