tirador (maneta)

Descripció

<div>De tota l’obra de l’arquitecte i dissenyador Antoni de Moragas, la maneta amb bola de fusta és probablement el millor disseny, fins al punt que s’ha convertit en una icona emblemàtica del disseny català dels pioners. Malgrat que es va començar a instal•lar en interiors i a comercialitzar als primers anys seixanta, no ha perdut mai el caràcter de producte dels cinquanta, probablement pel context històric en què va ser feta. En realitat, encara ara és difícil saber quan Moragas la va dissenyar, ja que alguns diuen que va ser concretament el 1951, sense que n’hi hagi proves, mentre que altres la situen als anys cinquanta sense precisar. </div><div>L’arquitecte Albert Bastardes, que va ser col·laborador de Moragas moltes vegades, explicava el 1960 que va ser arran de la construcció i l’equipament de l’àtic del carrer Baixeras que havia de ser casa seva (1956-1957) que Moragas va anar més enllà dels “Salons de la llar humil i econòmic” (1954, 1957) i “ara també els tiradors de les portes, els llums, la llar de foc, l’escala són estudiats amb el mateixa amor”. Afirmava que, després de casa seva, les darreres realitzacions de Moragas eren “el joc de maneta i falleba, de metall negre, rematat per una esfera de fusta molt agradable al tacte”. Que Moragas estava orgullós del resultat, es veu perquè va presentar maneta i balda a la primera selecció per als premis ADI/FAD. </div><div>A la primera versió de la maneta i la balda els materials eren el ferro i la fusta a la bola de la maneta. Es produïen a la seva pròpia immobiliària, CEVI. Tot i que no hem trobat constància d’on es va instal·lar per primera vegada, va ser en aquests anys, del 1957 als primers seixanta, que l’arquitecte va construir la majoria d’edificis entre mitgeres a la perifèria de l’Eixample de Barcelona de pisos adreçats a les classes mitjanes que més caracteritzen la seva obra. Aquest disseny respon clarament a la voluntat de disposar d’acabats d’acord amb el seu estil i concepte d’arquitectura. Tant els arquitectes Albert Bastardes, Rafael Marquina i Juli Schmid com el dissenyador Miguel Milá, diuen que “cal entendre que en aquella època no hi havia res; anaves a buscar un tirador i només en trobaves de llautó ornamentat; tampoc no hi havia manetes, ni materials de revestiment; calia fer-ho tot”. En el cas de Moragas, però, hi havia alguna cosa més: havia de ser l’arquitecte qui ho coordinés tot, calia “reconquerir per a l’arquitecte el que se n’ha dit sense solta decoració a seques”. Com la majoria d’arquitectes de Barcelona, havia assumit aquella concepció de la professió segons la qual un arquitecte es podia fer càrrec dal cucchiaio alla città. Els problemes i les diferències dins el nucli inicial d’arquitectes renovadors de la postguerra van arribar quan va caldre saber què implicava projectar la ciutat, i què havia de ser una cullera. En el cas de Moragas, els dos extrems van quedar sempre vinculats a l’arquitectura però d’una manera que era cada vegada més difícil d’explicar. Tal com va dir una mica més tard, “fins i tot per l’arquitecte actual pot tenir molt més interès dibuixar i resoldre les manovelles d’una porta que uns habitatges, els quals ja han donat tant de si”. El 1959, la possibilitat d’emprendre la industrialització de la maneta va semblar possible, de manera que Moragas i altres socis van invertir en una “editora” de disseny muntada seguint el model del sector editorial, de la qual Albert Bastardes i Juli Schmid, encara estudiants, eren els propietaris. Així va néixer el 1960 l’EDIBS, Editorial de Diseño Industrial Bastardes Schmid, empresa que pràcticament va editar només peces de Moragas, com la maneta i la falleba. En passar a EDIBS hi va haver canvis de materials, tot i que la peça estava perfectament definida i experimentada, i ara les peces eren d’alumini, els tapajuntes podien ser de diverses mides, mentre que la bola seguia sent de fusta. L’editora i la producció del pany responien a la voluntat d’industrialitzar el disseny en el sentit que havia defensat Moragas el 1954: “Hem de tenir l’ambició [...] que el paleta més humil [...] pugui fer servir qualsevol element més propi de la nostra època i que pugui adquirir-lo a la cantonada més propera.” Des d’aquesta perspectiva, indústria no era només producció, sinó sobretot distribució i comercialització, és a dir, posar a l’abast peces dissenyades, fabricades a màquina o no. Ara bé, quan EDIBS en va emprendre la producció, el preu de la maneta va augmentar substancialment en relació amb el preu de cost que tenia quan era la immobiliària de Moragas qui la feia fer, cosa que en va fer difícil l’acceptació per part d’altres immobiliàries. </div><div>Quant al disseny, Bastardes explica també que, si bé té l’avantatge de poder posar-se a tota mena de portes, independentment del gruix, només admet un sol pany, HERMU, patent dels Hermanos Murcia. Quan es va deixar de fer a mitjan anys seixanta, es va acabar la maneta Moragas. El 1964 EDIBS va plegar perquè una constructora no va voler quedar-se amb la partida de manetes que havia encarregat i el 1965, quan Polinax es va fer càrrec de la producció, només va estar un any en catàleg per manca de panys, tot i haver-se presentat als premis Delta de 1965. La bola llavors ja era de plàstic, de manera que la maneta havia guanyat anonimat industrial però havia perdut identitat. </div><div>La concepció de la maneta respon al principi de l’acoblament de components diferenciats pel material, la funció i la forma. Cada un dels components està resolt en una forma tancada en si mateixa que busca el contrast de formes, en lloc de la unió, especialment en l’esfera de fusta. Tanmateix, els perfils estan suavitzats per encobrir l’agressivitat del plantejament conceptual. Quant als elements funcionals, la direcció del manubri indica com cal fer la pressió per obrir i cap on s’obre la porta. </div><div>Sobre Moragas ja s’ha dit tot gairebé: des del seu gust pels detalls fins a l’ús compositiu dels contrastos a la seva arquitectura; la coherència de plantejament que integra l’àmbit de treball –la casa mitjana de ciutat–, la tipologia d’edificis –els blocs residencials entre mitgeres– i les possibilitats reals dels processos i tècniques constructius del país. En el context de l’època, quan ja estava en marxa la creació d’una associació de dissenyadors industrials encara que entesa com a continuïtat de l’ofici d’arquitecte, i quan l’arquitectura local es debatia en la superació de l’organicisme a través d’un realisme en les dues seves vessants, l’arquitectònica, de resignació davant el llegat artesà en la tecnologia i, en l’artisticocultural, de rebuig de la paradoxa cultista en la posició social de l’arquitecte, aquesta maneta, mig artesanal, mig industrial, mig agradable, mig dura (especialment en la versió de metall negre) queda com un manifest de compromís de la posició de Moragas. Hi és patent la sortida cap endavant del brutalisme expressionista en l’arquitectura però també la voluntat de desenvolupament industrial a gran escala per al disseny. En poc temps, però, la maneta va anar decantant-se per un corrent estilístic intermedi que havia de ser molt important a la cultura barcelonina dels anys seixanta, la molt moderna austeritat de voluntat postconciliar.</div><div>Anna Calvera</div>