Lago

Descripció

El 1957 l'equip d'arquitectes Correa-Milá va participar al VII Salón del Hogar Moderno organitzat pel Foment de les Arts Decoratives a Barcelona. Segons Oriol Bohigas, al saló van quedar perfectament visibles els dos pols entre els quals es debatia el disseny del moment: l'estandardització industrial i la tradició artesana. Entre les moltes coses que Correa-Milá van recollir d'allò que Correa en diu la crisi "italiana" del racionalisme, el més important va ser un principi axiològic: la seguretat que l'acció del disseny i la de l'arquitectura és un acte cultural de primera magnitud que està per sobre dels interessos comercials de la indústria. La qualitat d'un objecte dissenyat respon a una lògica pròpia, la de l'alta cultura, que és autònoma respecte a d'altres condicionaments, com els econòmics, els socials i estètics o els tecnològics, importants sols per a l'èxit final del projecte però que mai no en determinen la qualitat intrínseca. Se'n desprèn un criteri de rigor que només es pot explicar des de la coherència del projecte. Aquest disseny constitueix un exercici d'estil sobre un tipus de moble existent: l'única novetat possible és de caire formal i constructiu, de llenguatge. De fet, l'actualització consisteix a fer desaparèixer la part de vitrina que els aparadors més antics portaven a dalt, limitar-ne els components i variar-ne la distribució per tal de baixar el centre òptic del moble d'acord amb el de tot l'interior. De tota manera, pel que fa a l'estil, el moble és una peça clau d'aquella vessant de l'estil de l'empresa Gres que va ser una mena de "postconciliar" més refinat que el militant del grup de dissenyadors i artistes de La Cantonada. Quant a l'actitud dels dissenyadors, en aquest projecte ja coquetejaven amb alguns dels temes prohibits per la modernitat local. Cal dir que, si bé l'aparador ja havia entrat en una crisi formal i ideològica, encara no s'havia trobat com substituir-lo. Les segones residències requerien solucions petites, discretes i còmodes. Per als arquitectes havia quedat ben clar que un moble contenidor que substituí el vell aparador encara era necessari. Tot això explica les vicissituds per les quals va passar el disseny de l'aparador Lago. Durant la primera etapa, 1957-1963, va ser un moble que variava segons les necessitats i el produïen els mateixos arquitectes a través de Lago, una empresa que havia nascut de l'associació dels arquitectes José A. Coderch i Manuel Valls amb el fuster Llambí i amb què Correa-Milá van tenir alguna participació al llarg de la dècada. A les primeres versions, l'aparador era una lleixa i uns bucs penjats a la paret mitjançant una guia metàl·lica. Quan el va fer Gres, el van redissenyar fins que hi van aparèixer les potes. Aleshores ja era un moble estàndard, de mides reduïdes i prou versàtil. En el disseny definitiu és un moble pensat en termes de plans i volums on l'estructura suportant fa explícita la solució constructiva i alhora estableix els eixos simètrics de composició. Es redueix a tres taulons, dos dels quals aguanten mentre que el tercer fa de superfície de la qual pengen els volums diferenciats per funcions: un armari i dues calaixeres disposades a cada extrem. Els tiradors són cintes de cuir plegades i collades a la fusta que s'estiren per obrir; per tancar, és més còmode empènyer amb les mans. Malgrat que els materials reclamen per al moble els valors artesans, la seva concepció s'adiu molt bé amb la tecnologia de l'aglomerat de fusta i accepta molt bé l'estandardització: de fet, és un moble estandarditzable. Formalment i conceptualment, recorda la modulació de components que Dieter Rams i Hans Gugelot van fer servir per a un tocadiscs altaveu de Braun a mitjan anys cinquanta (Braun Phonosuper SK4, c.1956). Anna Calvera