setrill
Tornar al llistat| Nom de l’objecte | setrill |
|---|---|
| Autors / participants |
Marquina, Rafael (3-11-1921 - 5-6-2013) / disseny Mobles 114 / producció / Barcelona: 2000 - 2016 Dedior / producció / Barcelona: c.1961 - 1962 Diseños Especiales / producció / Barcelona: c.1970 Nani Marquina. Diseño y Promoción, SL / producció / Barcelona: 1991 - 2000 |
| Lloc d’execució | Barcelona |
| Datació | 1961 |
| Dimensions | 19 x 8.6 x 8.6 cm; 17 x 9.7 x 9.7 cm |
| Material | vidre |
| Ingrés | donació Nanimarquina, 1994 |
| Número registre | MADB 135612-0 |
Descripció
<div>Les setrilleres dissenyades per Rafael Marquina són probablement un dels dissenys catalans més emblemàtics. Sempre se n’ha destacat l’originalitat i s’ha dit que la novetat està a derivar-ne la forma dels estris de laboratori i les tècniques del vidre habituals en perfumeria, en lloc de perpetuar la forma heretada de l’artesania. Es tracta per tant d’una mena de creuament entre una forma totalment lògica, com la dels estris de laboratori, i l’ús d’una tècnica artesanal com és la del vidre bufat. Les setrilleres han servit d’exemple per parlar de metodologia del disseny, per demostrar quants significats hi ha implícits a la síntesi de la forma, de la capacitat que té un objecte d’explicar-se a si mateix, del llegat de l’artesania que la indústria pot aprofitar, etc. Ara ja són un clàssic, un clàssic popular. La millora funcional que suposen, en evitar que l’oli es vessi i el setrill taqui, n’expliquen l’èxit assolit però també la puresa de la forma, la sinceritat de l’eina, la discreció de l’estri, etc. </div><div>La gènesi del projecte va ser per iniciativa pròpia. Quan el 1961 el recentment constituït grup de l’ADI/FAD va ser convidat a participar per primer cop a un congrés de l’ICSID (International Council of Societies of Industrial Design), els membres van decidir reunir una sèrie d’objectes per tal de demostrar que hi havia un disseny industrial espanyol i d’aquesta manera ajudar a ser acceptats com a socis d’aquesta institució internacional. Davant el repte, Rafael Marquina va pensar a dissenyar unes setrilleres. Hi ha moltes vies per decidir d’emprendre el disseny d’un producte. Marquina va decidir dissenyar un setrill d’oli gràcies a una bufetada rebuda de petit perquè, quan se servia oli, no agafava també el platet que a casa seva posaven sota el setrill per protegir les estovalles de l’oli que sempre vessava i ho empastifava tot. Sabia doncs per experiència que allò era un problema comú i compartit a tota la conca mediterrània, on s’amaneix amb oli, i sospitava que era un problema de disseny industrialitzable. Per això, com ell ha dit tantes vegades, el disseny del setrill va ser un típic projecte que comença amb la identificació i anàlisi d’un problema de caràcter funcional. </div><div>El disseny es va iniciar amb un procés de prova i error, treballant sobre prototip amb artesans, empresaris del vidre i col·legues. La recerca començà a l’obrador de bufar vidre, treballant sobre tubs estàndard de pyrex i vidre mecanitzat o preformat. Aquest últim és un vidre que es pot manipular un cop refredat i permet unir tubs de diferent diàmetre quan un ja està fet. Això anava molt bé per unir el broc a l’embut i al cos. Quant al cos, al recipient, la forma i les dimensions venien preestablertes ja que pyrex és una marca que té totes les formes patentades. Les primeres setrilleres, que van guanyar el Delta i es van exposar a Barcelona, eren de cos cilíndric, amb un coll llarg que anava des del cos fins a la base de l’embut i que substituïa la nansa. La unió entre broc i cos era horitzontal. El punt clau de les setrilleres era que no vessaven gràcies a l’embut que recollia la gota que relliscava des del broc i la retornava a l’interior del recipient per un forat del coll.</div><div>Com que calia abaratir costos, simplificar el procés de producció i, finalment, adequar el setrill millor a la circulació del líquid, a la neteja o a la protecció del contingut contra la pols, aviat aparegué una segona versió. La forma cònica del recipient va sorgir de seguida, ja que era molt més adequada a la mecànica de fluids i es podia fabricar de vidre normal, molt més econòmic, i fer-se en motlle de rotació. Per evitar el rastre de les juntes del motlle, els acabats es feien a mà. El broc seguia sent de pyrex. En una primera versió d’aquest model anava soldat al coll i deixava un forat perquè entrés aire i recollís la gota. A la darrera modificació ja hi havia dues peces i s’evitaven les soldadures. Parlant amb un fabricant de vidre, va sortir la idea d’esmerilar el punt de contacte entre broc i coll. La superfície rasposa fixava un broc que ara també feia de tap. Això simplificava el procés de producció però també en millorava les prestacions. Diu Marquina, citant un col·lega, “a més hem pensat que és més fàcil de rentar”.</div><div>Marquina va abandonar la producció de les setrilleres i oblidà Dedior, la seva productora el 1962. (“Ja hi perdia diners”, diu), però les va patentar. El 1970 les va exposar a Madrid a EXCO, una segona mostra de disseny industrial organitzada pel Ministerio de la Vivienda. La seva productora es deia llavors Diseños Especiales, però no era massa productiva. Unes setrilleres que gairebé no estaven al mercat continuaven sent un símbol de la cultura del disseny industrial. Poc temps després, però, va trobar el seu setrill en una botigueta de mercat. L’artesà que havia fet els prototips va seguir fent-lo i, al cap dels anys, fins i tot també l’havia patentat. Després n’havia venut la patent. Marquina somriu quan explica que fou gràcies al seu setrill que algunes vidrieries dedicades a la producció artesanal d’objectes tradicionals als anys seixanta havien pogut sobreviure. </div><div>A mitjan dècada dels setanta, les setrilleres eren el producte que millor s’havia venut a la botiga Vinçon de Barcelona. Ha estat doncs Vinçon qui ha difós aquestes setrilleres entre el gran públic i les ha convertit en un producte de gran consum. Era el moment perquè Marquina reprengués la producció però ja n’existien diverses patents i productors. Idea Mueble, botiga de mobles i accessoris de Barcelona, les havia exposat en una fira a Itàlia. També allà van ser imitades i produïdes. Marquina va voler millorar-les per abaratir-ne costos i fer-les més “industrials” però no ho va aconseguir. El disseny ja estava clos.</div><div>Marquina sempre les ha pensat en dues mides i formes per diferenciar l’oli del vinagre: “són dos líquids de fluïdesa i consum diferent”. Ho eren ja a la segona versió. Ha estat el públic consumidor qui, a la fi, ha preferit una sola mida per poder intercanviar les peces quan es trenquen. La transparència del vidre permet que el color del líquid faci de senyal indicativa de si mateix. El públic doncs ha contribuït també a la síntesi de la forma definitiva.</div><div>Anna Calvera</div>
Història de l’objecte
Premi Delta Or, ADI-FAD, 1961
Bibliografia
Instrumental para el deleite. Objetos y utensilios de sobremesa (1993). Ardi, 35, 108-125, 119
Noticias y productos. (1994) Ardi, 37, 144-153., 144
Capella, J., Larrea, Q. (1991). Nuevo diseño español. Barcelona: Gustavo Gili SA, 27, 42-44
Corredor-Matheos, J. (1997). El disseny industrial. Dins Disseny, vestit, moneda i medalles (p.11-81). Barcelona: L'Isard, 30
Restaurante Reno, Barcelona 1961. Cuadernos de arquitectura. (1961), 46, p. 22
De los Santos, F. (1966). Rafael Marquina dissenyador industrial. Serra d'or, 9 , 30-31
Dent Coat, E. (1990). Spanish design and architecture. Londres: Studio Vista, 166
Design in Catalonia (1988). Barcelona: BCD, Generalitat de Catalunya, 66
II Exposición de diseño industrial en España (1970). Madrid: Exco, Ministerio de la Vivienda, Dirección General de Arquitectura, 15
Llovet, J. (1981). Ideología y metodología del diseño. Barcelona: Gustavo Gili, 37-46
Marquina, R.(1992). Vinagreras Marquina. On Diseño, 131, p. 198-201
Marquina, R. (1998). Memoria de plateamiento (Año 1961). Experimenta. Monografía Observatorio Fin de Siglo. Diseño del Mueble en España 1902-1998, 20, p.76-78
Patón, V. (1999). Mueble, industria y cultura en España. Cuadernos hispanoamericanos, 591, p. 49-57
Phaidon design classics (2006). Londres: Phaidon Press Limited
Samaniego, F. (1998, maig 9). El diseño industrial entra en el Museo". El País. Babelia, p. 22-23
25 años de diseño industrial: los Premios Delta (1986). Barcelona: Gustavo Gili, SA, ADI FAD, 24
Perucho, J. (1993). Rafael Marquina, o un decorador sense decorativisme".Dins Obres Complertes: Crítica d'art. Barcelona: Edicions 62