Girandola

Descripció

La taula baixa Girandola és un intent de racionalitzar, i alhora fer-ne un joc, ja que pot variar de situació i també de dimensions sense moure les potes de lloc. Funcionalment, constitueix una resposta clara a una determinada casuística. Centrant l’atenció en una zona d’estar, quan la taula baixa central és petita, habitualment s’han de realitzar esforçades flexions per arribar-hi des del sofà, però si és molt gran, aleshores resulta difícil passar, sobretot quan hi ha algú assegut. La dimensió bàsica de Girandola és mitjana, però es desplega a voluntat quan cal, acostant alguna de les seves ales en la direcció que es necessita. Tota aquesta explicació, aparentment molt raonable, planteja certs dubtes quan es procedeix a examinar-ne la imatge i la resolució formal. El material bàsic de la taula és la fusta, i això implica unes clares dificultats, sobretot quan es tracta de realitzar elements mòbils. Tot i l’equilibri que transmet el producte quan les ales estan plegades, dibuixant una imatge dinàmica sota la superfície fixa de vidre superior, aquesta comença a desdibuixar-se literalment a mesura que les ales es despleguen. D’altra banda, com que es tracta d’una taula baixa, el vol de les ales supera en molt l’alçada de les potes que li serveixen de suport, efecte encara més accentuat per l’acabat fosc de l’extrem inferior de les potes i la superfície de fusta que les uneix. Els diversos elements de fusta estan molt elaborats a nivell formal, cosa que entra en certa contradicció amb el caire funcionalista del plantejament. Certs elements, com l’escaire de fusta a la part inferior de les ales, no expliquen clarament si responen a una necessitat constructiva o bé a una voluntat formal, i arriben a produir una certa inquietud. Podem considerar la taula un producte intermedi en l’obra de Tusquets, ja que es produeix una certa contradicció entre uns plantejaments de partida, principalment funcionalistes, i una elaboració formal que no és gens racional, amb caires arrodonits i un aspecte molt poc dinàmic, si més no a primera vista. El resultat és que, si bé ha tingut certa difusió, mai no ha tingut una gran empenta comercial. A la imatge de luxe proporcionada per les fustes i, també, pel fet d’amagar-les sota una superfície de vidre, s’hi contraposa un funcionament elemental que recorda remotament aquells mobles tècnics del segle XIX, transformables mitjançant mecanismes de tipus Jules Verne per resoldre les noves necessitats, però encara incapaços d’alliberar-se de la necessitat d’oferir una imatge, aleshores ancorada en l’eclecticisme neogòtic, adient al nivell sociocultural on se’n preveia la utilització. Aquí, la voluntat d’oferir imatge impedeix que aflori espontàniament la que el mateix plantejament funcional comporta, el qual, una vegada comprovat el seu excel•lent funcionament, Tusquets ha continuat elaborant per produir-lo, ajustant-ne les proporcions i variant-ne els materials, i comercialitzar-lo a través d’altres empreses. Josep Maria Fort