Granada

Descripció

La cadira Granada neix per formar part del mobiliari del Pavelló d'Espanya a l'Exposició de Nova York de 1963, obra del mateix Carvajal, que va ser premiat pel jurat com la millor obra d'arquitectura estrangera construïda al recinte de l'exposició. Per la importància simbòlica del context que va motivar la cadira, que ajuda a entendre'n el resultat formal, cal recordar els dos conceptes bàsics sobre els quals es va construir el Pavelló. Consistia, segons recorda Javier Carvajal, a demostrar en primer lloc que "el Pavelló estava inserit en les formes, les idees i els conceptes de la modernitat", sense tanmateix sucumbir als estereotips agònics d'una modernitat uniforme. Per això, alhora havia d'afirmar la seva singularitat. "Era un Pavelló que només podia ser el Pavelló d'Espanya, nascut amb la voluntat de contextualitzar-lo històricament, aliè al caos arquitectònic que l'exposició de Nova York feia palès. Arquitectura murària i introvertida, espais lluminosos, interiors tancats en la fermesa dels seus murs exteriors, patis apartats desbordants de llum, de flors i de fonts. Gelosies, que guardaven de les gelosies la funció de celar, però des d'una voluntat constructiva i formal nova, negadora de tot mimetisme reiteratiu del disseny de gelosies convencionals". La cadira Granada, "de la Granada que va ser emblema del Pavelló d'Espanya", s'integra doncs en el conjunt d'aquestes idees, renovadores i autònomes, compartides per tots els elements que componien l'edifici. Pertanyent a un conjunt que incloïa taules, butaques, bancades i llums, la seva forma "va néixer de la idea de la mà que acull amb els dits que la formen; o dels grills de la taronja; o de la forma corba de la magrana", i es van fer servir en la construcció materials nobles i duradors com el bronze i el cuir. Les seves formes, simples i atractives alhora que ergonòmicament confortables, n'han facilitat la utilització posterior tant en l'àmbit domèstic com en espais públics (sales d'espera i similars), reforçada amb una carcassa autoportant de fibra de vidre. El seient i el respatller van ser resolts amb mòduls independents d'escuma de poliuretà, mentre que la base, fixa o giratòria, es va fabricar d'acer estampat i amb acabat courejat resistent. Aquesta peça, d'elegància extraordinària i alhora fermesa, transmet l'estranya sensació de solemnitat i transcendència que desprenen els objectes que se saben autèntics, capaços de superar el moment en què van ser creats i continuar aliens al pas del temps. José Baltanás