Manthis

Descripció

La taula auxiliar Manthis, creada pel dissenyador argentí establert a Barcelona Alberto Lievore, es caracteritza per la línia senzilla i elegant. Està estructurada a partir d’un peu principal, on se n’acoblen dos més formant una mena de trípode. A sobre, la taula recorda la forma d’una safata, amb un marge de protecció a la part posterior perquè res no caigui fora dels seus límits. Els peus són d’acer inoxidable i la taula s’ha produït en dues versions: en inoxidable, com la de la col·lecció del museu, o en fusta de freixe tenyida a porus obert. Aquesta segona opció s’ha fet en diferents colors, com ara el negre, el caoba, el vermellós, o amb vernís transparent perquè es vegi el color de la mateixa fusta. Manthis disposa d’un regulador d’alçada al peu principal, de manera que l’usuari pot alçar o baixar la taula segons les seves necessitats. Aquest detall la converteix en una taula auxiliar força pràctica i adaptable a diversos usos i espais. Una funció sorgida de l’interès que Lievore ha tingut sempre per resoldre i investigar el vessant estructural dels dissenys dels seus objectes. La postura que li dóna la inclinació li va proporcionar el nom, ja que a Lievore li recordà el pregadéu (Manthis religiosa), el singular insecte de llargues potes i cap movible. Manthis va ser seleccionada per als premis Delta de 1988, atorgats per l’ADI/FAD de Barcelona. La taula auxiliar ha estat produïda per Perobell, empresa de Sabadell amb més d’un quart de segle d’història en la producció de peces de disseny. El 1988 presentà la Manthis en catàleg i des d’aleshores no l’ha deixat de fabricar. Aquesta llarga i continuada producció es deu a l’èxit de la peça i a la molt bona comercialització que ha tingut. De fet, és un moble molt actual que, encara avui, segueix apareixent en les decoracions de les cases que publiquen les revistes d’estil i és molt sol•licitada pels publicistes quan munten decorats amb peces d’acer inoxidable. Potser la bona acollida d’aquesta peça es deu al fet que no és només un moble realitzat amb bon gust, sinó que, en paraules de Lievore, «es tracta de forma amb sentit, un discurs que no s’esgota només amb la mirada». Rossend Casanova