Cio

Descripció

Quan el 1993, arran de la construcció del nou Museu Olímpic de Lausana, el Comitè Olímpic Internacional va nomenar André Ricard assessor en temes de disseny, aquest no va solament assumir aquesta tasca sinó que fins i tot va arribar a dissenyar alguns objectes tant per al Museu com per al mateix Comitè. Una d’aquestes peces va ser precisament l’identificador CIO, acrònim de l’entitat que va encarregar el disseny. La decisió de crear aquesta peça va sorgir d’una necessitat concreta del Comitè. Es tractava de resoldre el problema que sovint es plantejava durant les reunions i assemblees per indicar el nom i el seient dels diferents membres, tenint en compte que aquestes reunions no es feien sempre al mateix lloc. Immediatament Ricard va pensar en una solució que permetés resoldre ambdues qüestions. Com que es tractava d’un problema que s’havia de solucionar al més aviat possible, el dissenyador va decidir reprendre un disseny de l’any 1973, el marc o portacalendaris Tao (MADB 135594, MADB 135606). Partint del mateix concepte, una mena de guia que funcionava com a suport d’una informació variable, Ricard va readaptar-lo a les noves necessitats. A part d’això, Ricard va pensar que un altre problema era que molts cops la persona que ha de seure al lloc que indica el rètol entra pel darrere i per tant ha de girar-lo per veure si és aquell el que li pertoca. Per solucionar aquest inconvenient va canviar la peça del darrere, que té exactament la mateixa forma que la part principal però de dimensions més reduïdes, i que a diferència de la del disseny original té una doble funció, ja que a més de servir de punt de suport de l’objecte, s’hi pot inserir el nom de qui ha d’ocupar aquell lloc a fi que aquest pugui saber on s’ha de situar sense haver de girar el rètol. D’altra banda, aquesta peça actua com una mena de frontissa que quan s’obre evita que el cartell de la part frontal caigui i quan es tanca fa que l’identificador ocupi poc espai i es pugui guardar en qualsevol lloc. En aquest cas concret, i per resoldre la itinerància de les reunions del Comitè, Ricard va preveure uns maletins on es podien guardar tots els identificadors en acabar la sessió. Com que es tracta de l’encàrrec d’una entitat sense fins comercials, la producció de l’identificador va ser limitada gairebé al nombre de membres del Comitè Olímpic. Produït a Barcelona per Manel Duran, modelista habitual de Ricard, es va fer d’alumini extrudit, que dóna lleugeresa a l’objecte, mentre que el color triat dóna la solemnitat que requereix a l’objecte. Maria José Balcells