Piano

Descripció

Una estructura de ferro esmaltat configura les tres parts en què es divideix el mostrador Piano, especialment dissenyat per a la botiga de Barcelona, ja desapareguda, Piano Modas. El mostrador té una caixa central amb sobre de marbre italià de Portoro –negre amb vetes grogues– i un calaix de fusta de cedre. A tots dos costats, les dues caixes de vidre deixen veure els objectes exposats sobre el vellut que tapa la base. Dos laterals de la zona central són d’alabastre, de manera que el llum amagat a l’interior il·lumina suaument els productes situats a dreta i esquerra, mentre que el tercer lateral que mira cap al centre de la botiga és també de marbre de Portoro. La riquesa dels materials utilitzats i la forma subtil com s’han combinat fa d’aquesta peça de Riart un moble conceptualment complex, en la mateixa línia de la seva 1ª Colección de muebles especiales, amb la qual la relaciona el dissenyador. A diferència de l’exemplar que hi ha al Museu de les Arts Decoratives, els mostradors de Piano Modas no portaven llum i el sobre central estava folrat de seda grisa. El mostrador Piano és un dels mobles que componien l’interiorisme de Piano Modas, del qual Riart va ser responsable. Per a aquesta feina va demanar la col·laboració de Gabriel Ordeig, que es va ocupar de la il·luminació; Sívia Gubern, que va pintar la moqueta a mà; Luis Cortés, que va dissenyar els expositors, algunes taules i les barres mòbils dels emprovadors, i América Sánchez, autor del grafisme. A Piano Modas Riart va portar fins a les últimes conseqüències l’èmfasi en la riquesa ornamental i expressiva dels objectes i l’espai. El seu objectiu era potenciar les peces de vestir i els complements exposats, mitjançant un intens i saturat tractament cromàtic de les parets a base de blau i vermell terròs, i una controlada il·luminació ambiental, suau i alhora intensa, a fi de donar relleu i centrar l’atenció en certs punts concrets. Al llarg de la dècada dels vuitanta, Riart va dur a terme nombrosos projectes d’interiorisme: la botiga Bolero (1984); la sala d’estar de la casa de Fernando Amat a la Pedrera (1985); el cafè de Gràcia (1983-1984), en col·laboració amb Gabriel Ordeig; l’Snooker Club (1985), en col·laboració amb Santiago Roqueta, Oleguer Armengol i Víctor Mesalles; o la galeria Ciento de Barcelona (1986), en col•laboració amb Santiago Roqueta. D’una manera o altra, totes les feines posteriors realitzades en l’àmbit de l’interiorisme han partit de l’experiència de Piano Modas. Patricia Molins