Espejo de Max
Tornar al llistat| Nom de l’objecte | mirall |
|---|---|
| Títol / Nom propi | Espejo de Max |
| Autors / participants |
Tecmo / producció / Barcelona: 1979 - 1992 Riart Llop, Carles / disseny / Barcelona: 1976 - 1979 |
| Lloc d’execució | Barcelona |
| Datació | 1976 |
| Dimensions | 202 x 109 x 20 cm |
| Material |
faig (fusta) mirall |
| Ingrés | donació Carles Riart Llop, 2002 |
| Número registre | MADB 136802 |
Descripció
Espejo de Max és un trompe-l’oeil de connotacions surrealistes que, a través del nom, homenatja un dels principals artistes d’aquest moviment d’avantguarda, el pintor Max Ernst. El joc d’equívocs consisteix en un mirall que simula ser una porta mig oberta, i per crear aquest efecte el mirall s’ha situat de biaix respecte a l’estructura de fusta de faig que l’emmarca. A mitjana alçada, dues lleixes laterals hi afegeixen un component alhora utilitari i estètic, mentre que les esferes de la base, una tenyida de blau i una altra de verd, aprofundeixen els matisos simbòlics de la peça. Els plafons simulats de la porta mirall estan pintats de quatre tons de gris en degradació. El joc de formes geomètriques que adornen el mirall completa l’èmfasi que Riart volia donar al seu disseny: l’ornament com a instrument de singularització del moble. Aquesta és una de les dotze peces que componen la sèrie 1ª Colección de muebles especiales, realitzada entre 1973 i 1976, i exposada per primer cop al local de Mobles 114 l’any 1976, esdeveniment que va acompanyar-se d’un catàleg. Aquesta col·lecció va ampliar-se entre 1977 i 1981 amb tres mobles més (moble Arcada, mostrador Piano (MADB 136807) i Telón de fondo Merbeyé) i va presentar-se en la totalitat a Tecmo –la botiga de mobiliari i estudi d’interiorisme de Jordi Galí a Barcelona– el 1979. Espejo de Max, igual que la resta de la 1ª Colección de muebles especiales –a excepció de la taula Sensación Distante que produeix Santa & Cole– es fabrica per encàrrec i és una edició limitada, en aquest cas de cinc exemplars més prova d’autor. Riart garanteix la tirada de dita edició mitjançant el lliurament d’un contracte firmat per totes dues parts en què comprador i dissenyador es comprometen a no reproduir la peça. El Museu de les Arts Decoratives té el segon exemplar construït dels existents fins avui ja que durant el temps que Tecmo va tenir els drets de producció no va rebre cap encàrrec de la peça. La versió d’aquest varia respecte a la primera en què la del museu conserva el color natural de la fusta de faig, mentre que a l’altra l’estructura s’havia tenyit de groc suau. No és gaire freqüent trobar en el treball dels dissenyadors contemporanis la presència de miralls, un objecte que, malgrat ser habitual en el mobiliari domèstic, no ha rebut massa atenció per part d’aquests professionals. Tanmateix, ocupen un lloc molt destacat dintre de les creacions de Riart, que tant per tradició familiar –el seu avi feia vidreres emplomades i el seu oncle tenia una fàbrica de miralls– com per les connotacions màgiques i simbòliques associades tradicionalment a aquest, s’hi ha sentit fortament atret. Miromirall (1996), Angeleta (1999) (MADB 136799) o l’Espejo Luminoso para Baño (1999) són alguns exemples d’aquesta obsessió pel disseny de miralls del creador català, però a més Riart els integra dins una sèrie de peces que, gràcies a l’ús d’aquest material, assoleixen una significació més complexa, com ara el moble Arcada (1977), la prestatgeria Escenari Petit (1996) (MADB 136806) o la taula Pepita (1999). Pepa Bueno
Història de l’objecte
Col·lecció Muebles especiales.
Bibliografia
Rabat, E. (2001). Carles Riart. Barcelona: Santa & Cole, Ediciones de Diseño; Edicions UPC, 6