Ronald McDonald
Volver al listado| Nombre del objeto | colgante |
|---|---|
| Título / Nombre propio | Ronald McDonald |
| Autores / participantes | Karmona, Kepa / disseny |
| Lugar de ejecución | Barcelona |
| Datación | 1998 |
| Dimensiones | 15 x 15 x 4 cm |
| Material |
plástico hojalata acero plata metal |
| Material / técnica | Plàstic, llauna, acer, plata i metall |
| Inscripciones | inscripción, Come play with me |
| Ingreso | donación Kepa Carmona Rico, 1998 |
| Número registro | MADB 136320 |
Descripción
<p class="MsoNoSpacing" style="text-align:justify;line-height:125%"><span style="font-size: 14.6667px;">El penjoll <i>Ronald McDonald</i> està compost per una forma circular de plàstic negre, procedent d'una tapa industrial, suspesa d’una cadena de boletes també industrial, com la que s’utilitza per a les cadenes de sanitaris. Sobre el penjoll s’han collat, amb cargols d'òptica, retalls de llauna amb fragments de paraules impreses que formen la frase «Come play with me». Al centre s’ha collat, amb el mateix sistema, un nino-pallasso de plàstic, mascota de la famosa cadena de menjar ràpid, que amb els braços oberts empara a banda i banda dos ninos de plàstic més amb el cap ple de flors i armats amb punyals. Els dos ninos se subjecten al penjoll per l’esquena amb sengles molles d’acer, que els atorguen un moviment tremolós.</span></p><p class="MsoNoSpacing" style="text-align:justify;line-height:125%"><span style="font-size: 14.6667px;">Aquest penjoll amb cadena és la joia més emblemàtica de la sèrie <i>Metajoyas</i> a la qual pertany. Provoca sentiments contradictoris de fascinació i repugnància a la vegada, però en tot cas no deixa ningú indiferent. Es tracta d’una peça amb una presencia forta que també parla d’altres joies (per això és una metajoia). D’una manera torbadora, els ninos que saltironegen alienats (tenen el cap buit) al ritme del nostre pas recuperen l’antiga tipologia de les<i> tembladeras</i> barroques, joies en forma de poms de flors, també amb molles, que es portaven al cabell o a l’escot, però ells, lluny de la innocència d’aquells rams del segle XVII, es mouen al compàs de la nova religió del consum i, com els dos lladres, emmarquen aquest sinistre Crist-pallasso que, com a la Bíblia, proclama que deixin acostar-s’hi els infants.</span></p><p class="MsoNoSpacing" style="text-align:justify;line-height:125%"><span style="font-size: 14.6667px;">Aquest crucifix postapocalíptic defineix a la perfecció la particular iconografia de Karmona, el qual troba la inspiració submergint-se en la densa contaminació mediàtica que l’envolta. Si el joier nord-americà Fred Woell enviava un missatge excitant i optimista a través del seu fermall <i>Come alive, you're in the Pepsi generation</i> (1966), Karmona ofereix una visió crítica de la societat del consum i més aviat opta pel cinisme que per l’humor. Trenta anys després, la dècada dels noranta assisteix a un ressorgiment del pop, però amb una estètica molt més barroca, sovint kitsch, saturada de missatges visuals bombardejats per la moderna societat de la informació i del consum massiu. Karmona veu que l’única manera de defensar-se d’aquesta allau d’imatges és submergint-s’hi de ple, contínuament defensant un precari i per això estimulant equilibri. Així, la pretesa deixadesa neounderground, contaminada d’anuncis publicitaris, és combatuda amb una cura extrema en la realització de les joies, les quals estan minuciosament construïdes en <i>assemblage </i>gràcies a minúsculs cargols d’òptica. El preciosisme requereix un tempo adequat, un ritme pausat, totalment artesanal, tota una provocació a la celeritat que imposen els nous temps.</span></p><p class="MsoNoSpacing" style="text-align:justify;line-height:125%"><span style="font-size: 14.6667px;">Hi ha exemples d’altres creadors europeus que segueixen una línia semblant a l’obra de Karmona, com és el cas de l’alemany Wolly Lieglein (Entenhausen, 1957), amb un ús exuberant d’imatges religioses combinades amb personatges de còmic; l’holandesa Chekita Nahar (Paramaribo, Surinam, 1970) o la finlandesa Tuija Helena Markonsalo (Mikkeli, 1969), les quals utilitzen també profuses acumulacions de ninotets de plàstic, entre altres <i>objets trouvés</i>, amb la mateixa finalitat crítica o paròdica.</span></p><p class="MsoNoSpacing" style="text-align:justify;line-height:125%"><span style="font-size: 14.6667px;">Mónica Gaspar</span></p><div style="text-align: justify;"><br></div>
Bibliografía
Gaspar, Mónica. El laboratori de la joieria: 1940-1990. Ajuntament de Barcelona. Museu Tèxtil i Indumentària. Barcelona: 2007., 228, 229
