Nipón

Descripció

El gerro Nipón és íntegrament de porcellana i té com a referència l’art floral japonès, en el qual apareix de manera autònoma cada una de les flors que integren el ram. Recollint aquesta tradició, el gerro es resol mitjançant dues peces, cada una de les quals té una funció diferenciada. D’una banda, el recipient inferior, en forma de safata circular, conté l’aigua que alimenta les flors i les manté en bon estat i, de l’altra, la tapa d’on emergeixen quatre boques en forma de tub encarregades de sostenir les flors en posició vertical. Els acabats disponibles, en blanc i en color, com l’exemplar del museu, permeten adaptar el producte a diferents ambients i tipus de flors. Al costat dels plantejaments més habituals en els inicis de l’obra de Tusquets, que s’inclinen cap a la cultura mediterrània i els continguts occidentals, el gerro Nipón apareix en un moment en què aquest estableix contactes professionals amb l’Orient, concretament amb el Japó. Arran d’una presa de contacte amb Arata Isozaki, autor del Palau Sant Jordi de Barcelona, i la seva posterior participació en el conjunt d’edificis d’habitatges a la població de Fukuoka, al Japó, Tusquets integra en el seu bagatge cultural la subtilesa i els conceptes bàsics d’aquesta cultura. En tot cas, tal com Tusquets comenta al seu text Elogio acalorado de las sombras, reconeix que percep una gran proximitat entre el Japó, el zen, Gaudí, el Mediterrani i la sensibilitat andalusa. En realitat, la sensibilitat que regeix la producció de molts objectes a la cultura japonesa, resulta sovint propera a la d’aquest autor en moltes de les seves obres. En el cas del gerro Nipón, es reflecteixen en la seva forma molts dels conceptes de la religió zen. La forma circular de la base sembla referir-se a la voluntat d’obtenir una forma tancada, geomètricament equilibrada i acabada. Les boques que sostenen les flors, malgrat constituir un conjunt, mantenen la identitat individual, amb independència i diverses alçades. Tot els elements, en definitiva, contribueixen decisivament a la configuració del resultat final, però ho fan sense veure’s absorbits i assimilats pel conjunt, sense desaparèixer com a individus. El mateix succeeix amb la utilització de l’objecte, capaç d’acollir amb naturalitat composicions florals molt diverses. Josep Maria Fort