44

Descripció

<div>La història del bolígraf és paral·lela i complementària de la de la ploma estilogràfica. De fet, és una conseqüència lògica, el final d’un llarg procés iniciat quan es va pensar a fer plomes que portessin incorporada la tinta perquè esdevinguessin autònomes. Per arribar al bolígraf, calia trobar una tinta que s’assequés immediatament en escriure i, després, un nou tipus de punta que permetés dosificar l’arribada de tinta i lliscar sobre el paper. El resultat, però, no va ser un nou tipus de ploma, sinó un objecte totalment nou. La característica del nou instrument per escriure és precisament la punta rodona feta mitjançant una bola dins una punta metàl·lica, d’acer o llautó. </div><div>Va ser el periodista hongarès József Làszlo Biró (1900-1985) qui el va inventar el 1938, tot i que hi havia hagut algun precedent. El seu germà químic Georg li va donar la solució de la composició de la tinta, derivada de la d’impremta. Junts ho van patentar a l’Argentina, on havien emigrat. No ho van patentar a tots els països, tanmateix, i d’altres empreses (Eversharp) en van fabricar i distribuir de seguida. A Espanya, la primera empresa que intentà fabricar bolígrafs va ser Dalvi. Cap a 1960 moltes altres van iniciar-ne la fabricació, entre les quals destaquen Industrial Mava (sota la marca Inoxcrom) i Talleres Aurum.</div><div>Per moltes raons, el bolígraf 44 va ser sempre un model anodí de la gamma econòmica que responia perfectament a la filosofia de l’empresa: mantenir-se en la producció d’estris de qualitat per al gran consum amb un preu molt assequible, adreçat a estudiants i personal d’oficines, tal com explica Inoxcrom. Durant molt de temps el preu de venda al públic del bolígraf 44 va ser de vint-i-cinc pessetes i, més tard, de trenta. Aquest bolígraf tan present al paisatge quotidià del món del treball mai no ha cridat l’atenció, ha estat un producte totalment “normal”. Potser per aixó s’ha mantingut tants anys en catàleg. En canvi, per a l’empresa constitueix una peça prou especial de la seva història.</div><div>El bolígraf 44 va ser llançat al mercat el 1965 després de la creació de l’empresa Inoxcrom el 1964. La companyia va néixer de la reunificació de les empreses Talleres Aurum, Industrias Mava i Comercial Soffer Hispania RG amb la voluntat de concentrar tots els esforços a la marca Inoxcrom; una marca que ja havia estat utilitzada anteriorment per Industrias Mava. Aquest bolígraf constitueix una fita en el procés de producció. D’una banda, és un redisseny que substituïa productes anteriors de les empreses abans citades, com Soffer 22 de 1961, fabricat i comercialitzat amb la marca Talleres Aurum, més pretensiós en l’estil, o Inoxcrom 003 de 1964 (MADB136.259), el qual dignificava molt sense canviar de gamma ni de tipologia. En aquest context, i si a més a més es té en compte que tot just s’havia resolt la fabricació d’una mina estàndard Gigante de 1964 (MADB136.262), tot plegat permetia el llançament d’un model de bolígraf "normal", sense atributs, adreçat i pensat com a producte de gran consum que s’imposa pel preu, per la dignitat humil de la qualitat formal i per la manca de pretensions. 44 marcava doncs la consolidació de l’empresa en la fabricació de bolígrafs. </div><div>D’altra banda, va ser també una conquesta tècnica, perquè si bé tot el bolígraf és de plàstic, l’efecte metàl·lic es va aconseguir cromant-lo. Aquesta era la gran novetat tècnica: cromar el plàstic. Per això pesa tan poc. Ara bé, no hi ha dubte que es tracta d’una conquesta tècnica que va permetre reduir el cost i mantenir el producte a la gamma més baixa; el que ja és més discutible és que se’l pugui considerar un avenç estètic a un nivell similar, malgrat la coherència formal. Cromar plàstic suposa una operació de simulació de materials, i per tant constitueix un bon exemple de l’ús de les tècniques de revestiment per modificar l’aparença dels materials. La presència d’estries al cos cromat encara reforça més l’efecte metàl·lic. El fet que no hi hagi volandera és un element que indica d’una manera molt subtil que no hi ha unió de materials, sinó que simplement es tracta d’una rosca per unir dues parts, l’agafador i el cos. La junta, és a dir, la unió del cromat amb el plàstic vist –vermell saturat, un color d’aquells tan característics de les possibilitats cromàtiques del plàstic– és una sanefa que més aviat serveix per donar un final a les estries verticals. </div><div>Simular metall podia semblar necessari si es volia mantenir el disseny del bolígraf dins una tipologia determinada concretament, el tipus que va marcar Jotter de Parker el 1954 com a tipus de bolígraf una mica més digne que l’estri de batalla que és el Bic. De fet, 44 manté l’estil aerodinàmic del perfil, reforçat encara més pel disseny del clip que es munta a pressió. Respecte al referent original, tanmateix, han variat les proporcions compositives. Si Jotter, com també Inoxcrom 003 o Soffer 22, mantenien unes proporcions gairebé àuries entre dues úniques parts, sent lleugerament més llarg l’agafador que el cos, 44 passa a una proporció ternària i compon tres parts, la tercera marcada pel clip, que no són iguals matemàticament però que expliquen perceptivament l’estructura compositiva.</div><div>Anna Calvera</div>