Garriri

Descripció

Una particularitat intrínseca del disseny acostuma a ser l’originalitat. La creació enginyosa de solucions que milloren el producte abasta diferents aspectes, des del material a la construcció, la forma, l’ús i, de manera important, l’acabat, aquella part més visible, tàctil i que sedueix l’usuari. El disseny d’objectes és, per tant, sinònim de creativitat. En el cas espanyol, al voltant dels anys 1970 i coincidint amb els canvis socials que va experimentar el país, van començar a aparèixer tot un seguit de propostes noves, més lliures i atrevides, que materialitzaven allò que semblava impossible. Molts objectes abandonaven la pauta estricta i el convencionalisme, i s’obrien a nous camins imaginatius. Va ser tot un èxit que es donà gràcies a la feliç coincidència d’interessos entre l’autor, que materialitzava el seu món interior, i l’usuari, que escollia els seus dissenys per originals, sovint divertits i, fins a cert punt, agosarats. Moltes d’aquelles noves propostes donaven una nova mirada als objectes tradicionals (cadires, taules, llums, vaixelles…) i incorporaven una nova intenció, a vegades sorneguera i amb un punt de sorpresa, que quedava ben explícita en els noms. Així, Miguel Fisac creà la cadira Pata de gallina amb unes extremitats inqüestionables, Juma convertí Botó i Sabata de taló en cendrers de taula, Pepe Cortés situà en el seu llum de peu Pekín una pantalla amb la forma cònica del barret xinès i Carles Riart clavà una gran peineta al mirall Angeleta. També compartien aquest bon humor els dissenys pop, com l’inflable Ou de La Nave, mentre altres prenien el gest com a essència, com la taula baixa Manthis d’Alberto Liévore o la taula auxiliar Gacela d’Òscar Tusquets. Tot un seguit de dissenys on el referent s’identificava fàcilment i, amb una forta càrrega d’originalitat, encara avui ens fan somriure. Un dels mestres d’aquest món al·lusiu, fascinant i divertit és Javier Mariscal, i un dels seus exemples més paradigmàtics és la cadira Garriri. El dissenyador valencià proposa seure en un personatge de còmic, Piker, un dels protagonistes de les historietes Los Garriris juntament amb Fermín i el gos Julián, les aventures dels quals ha dibuixat des de 1974. Els tres han compartit amistat i peripècies a la platja, en aquella frontera entre l’aigua i la terra, que podríem interpretar com Barcelona, la ciutat on Mariscal s’instal·là el 1970 i on té l’estudi professional. D’alguna manera, doncs, els Garriris són barcelonins, fins al punt que Julián és el germen d’un altre gos, Cobi, la mascota oficial dels Jocs Olímpics de 1992, que catapultà el seu autor al reconeixement internacional. Els Garriris es van poder veure per primera vegada al còmic El Rrollo enmascarado (1974) i poc després a El Víbora. Del paper imprès passaren a altres suports i materials, sempre seguint les disciplines del disseny: de la il·lustració al marxandatge, la ceràmica o el moble. És el cas d’aquesta cadira, que es caracteritza pel protagonisme del respatller i les potes, convertits en unes suggeridores orelles i sabates, respectivament. Tant les unes com les altres recorden el “garriri” Piker, que té l’ascendència anatòmica del ratolí Mickey, procedent del món del còmic, que tant entusiasma el dissenyador. La cadira Garriri es compon d’una estructura de tubs d’acer cromat quadrats (1,5 x 1,5 cm) que formen tant les potes com els barrots del respatller. El seient i el respatller estan compostos per una pastilla de fusta i un coixí d’espuma entapissats amb cuir negre que presenta les costures vistes. A la part superior del respatller sobresurten dues rodones que representen les orelles. Aquestes, com passa en els éssers vius, no són simètriques, de manera que la de l’esquerra és més alta que la de la dreta. Les bases de les potes estan calçades amb sabates d'alumini anoditzat sense polir, de manera que s'aconsegueix una textura diferent de l'estructura de la cadira. La peça va ser projectada per a l'exposició “Nouvelles tendances”, que formava part dels actes commemoratius del Xè. Aniversari del Centre Georges Pompidou de París (Renzo Piano-Richard Rogers, 1977), en la qual va participar Mariscal amb aquesta i tres cadires més, Oncle Pepe, Torera i la cadireta Biscúter. Segons l'autor, va ser una exposició molt important a causa de la qualitat dels participants, el significat del lloc i les repercussions que va tenir. La comoditat de la forma, l'originalitat del respatller i unes potes insòlites van fer que la cadira Garriri fos immediatament admirada. Dirigida a un públic optimista i amb moltes ganes de viure, la cadira provoca un somriure només mirant-lo. El moble recull el caràcter de Mariscal, on l'alegria i la simpatia són atributs indissociables de la funció. La peça ha estat produïda des de 1987 per l'empresa basca Akaba, SA, la mateixa que s'ha encarregat de comercialitzar-la tant al continent europeu (Alemanya, Anglaterra, Àustria, Benelux, països escandinaus, Espanya, França, Itàlia i Suïssa) com a diversos països asiàtics. Ha tingut una bona acollida entre el públic i és un testimoni de les fonts de què brolla la creativitat de Mariscal que, com cita Màrius Carol, pertanyen al món de les Germanes Gilda, Tintín i Mickey Mouse. Rossend Casanova<div><br></div>