Eina

Descripció

La cadira de braços Eina està pensada per a llocs públics i col·lectivitats (centres educatius, sales de conferències, etc.) i va ser dissenyada entre 1993 i 1994. El respatller i el seient de la cadira són dues superfícies de forma trapezoïdal, lleugerament corbes seguint les formes del cos (Lluscà té molt present l’ergonomia en els seus dissenys), fetes de polipropilè injectat. L’estructura de les potes és de tub d’acer pintat, polit o cromat, segons el cas, i els braços són d’alumini injectat. Uns elements d’unió en permeten el fàcil muntatge i desmuntatge quan les cadires s’uneixen per formar fileres. Si cal la cadira es pot complementar incorporant a qualsevol dels braços, una petita post abatible que fa les funcions de “taula” per escriure-hi o recolzar-hi llibres o llibretes. Una característica important de la cadira és la lleugeresa, requisit imprescindible si pensem que es pot apilar. Lluscà va decidir que l’apilabilitat havia de ser una de les condicions bàsiques de la cadira, ja que el disseny estava adreçat a espais públics que podien ser polivalents i per tant tenir la necessitat d’emmagatzemar les cadires. N’hi ha la versió sense braços, que també pot apilar-se. Malgrat que la versió del museu és de polipropilè de color marfil, n’existeix una àmplia gamma cromàtica i també hi ha la possibilitat de l’entapissat. Amb el nom de la cadira Lluscà ret tribut a l’escola d’art i disseny Eina, on ell mateix va estudiar i ara imparteix classes, a més d’al·ludir a la seva funcionalitat. La cadira va ser presentada internacionalment a la fira del moble de Milà l’any 1996 i el 1997 va ser seleccionada per als premis Delta que atorga l’ADI/FAD de Barcelona. El seu èxit comercial ha estat indiscutible i se n’han arribat a vendre més d’un milió d’unitats en poc més de sis anys, gràcies a la versatilitat del producte i la bona relació qualitat-preu. Maria José Balcells