Jane Greystoke

Descripció

La cadira de braços Jane Greystoke, dissenyada per Alfred Arribas, es caracteritza per l’expressivitat del respatller, que li confereix una gran càrrega poètica i la converteix en un objecte de desig, allunyat del comú producte industrial seriat. El moble està estructurat a partir de quatre potes de fusta de faig, acolorides en to caoba. Les del davant es converteixen en braços tot corbant-se vers el respatller, mentre que les del darrere es corben lleugerament i acullen, a l’extrem, una peça de fosa d’alumini anoditzat de color bronze i d’elaborat disseny. Aquesta peça trava el respatller, tractat a la manera de dos pulmons invertits, disposats simètricament i que, sense cap mena de dubte, n’esdevenen la part més característica. L’estructura del respatller és de polièster reforçat amb fibra de vidre i el seient està fet amb una base de microfibres, de manera que en seure-hi hom hi percep la comoditat de l’encoixinat. Ambdós estan entapissats amb pell apelfada, de color pedra. La cadira va ser dissenyada l’any 1989 i formà part experimental del projecte d’interiorisme The Barna Croissing, consistent en un establiment d’activitats lúdiques (club privat, zona de ball, bar i restaurant) de Fukuoka, al Japó. Immediatament després, va ser presentada oficialment a la Sala Vinçon de Barcelona, on es mostrà del 6 al 10 de març de 1990. Per a l’ocasió, Alfred Arribas definí les seves parts de la següent manera: “Els seus braços i cames són sinuosos, similars als que se solien veure a principis de segle. El “popó”, robust, de postguerra. El tors, més actual i lleuger, quasi volàtil. La cintura, molt entallada, amb adorns de tecnometall” (de l’escrit de presentació del producte: JANE Greystoke en Barcelona). Com es pot intuir en aquesta descripció, l’autor se serví de la cadira per fer un homenatge als anys cinquanta, ja que, segons ell, què pot ser més representatiu d’aquella època que Tarzan i la seva companya Jane? La llegenda doncs, torna a ser explicada, ara amb la bronzejada fusta de faig, la fortalesa de l’alumini i la càlida pell apelfada que les recobreix. Així, Jane Greystoke manté allò salvatge i desconegut de la selva, mentre que es mostra voluptuosa i confortable en l’afamat espai urbà. Unes característiques que ens condueixen als objectius del seu creador: valoració del treball de l’ebenista, inspiració en els anys cinquanta i inclusió de components naturalistes. Aquestes premisses arrelen en les bases teòriques del discurs postmodern, malgrat que, com esmenta Georg C. Bertsch, Alfred Arribas no en prengui la direcció estilística de components d’aquell moviment. A partir de l’any 1990, la cadira va ser produïda en sèrie per C.J.C. Concepta, SL, empresa amb seu a Granollers que la comercialitzà, durant vuit anys, a diversos països, especialment a alguns de l’Extrem Orient. Jane Greystoke compartí aventura amb un model de cadira sense braços, d’igual nom, de semblants proporcions i d’anàlogues característiques. Ambdues van ser seleccionades per als Premis Delta ADI/FAD de l’any 1990 que se celebraren a Barcelona i foren seleccionades per al Premio Nuevo Estilo, que la revista del mateix nom convocà a Madrid, l’any següent. Sense cap mena de dubte, la cadira ha gaudit d’un notable èxit gràcies a la seva aparença externa, que rere unes formes de barroca expressivitat, amaga un procés constructiu de gran rigor tècnic. Rossend Casanova