Andrea

Descripció

Andrea és una cadira de tres potes realitzades en tub d’acer conificat i cromat, amb braços d’alumini injectat i seient i respatller de faig natural massís. Quan el 1986 l’empresa valenciana Andreu World li va fer l’encàrrec de dissenyar una cadira, Josep Lluscà de seguida va decidir que volia treballar amb fusta i que el seu referent seria la Side Chair de Charles Eames. Aquesta era una cadira de tres potes, dissenyada el 1944 per a l’empresa americana Herman Miller, que no va ser mai produïda per manca d’estabilitat. Aquest era doncs el repte: dissenyar una cadira de tres potes tan estable com una de quatre. Per aconseguir l’objectiu, Lluscà va partir de la idea del tamboret amb respatller i va fer un estudi dels centres de gravetat de la cadira. Va ser així com va arribar a l’el·lipse pronunciada del respatller i els braços que evita els moviments de força que provoquen el desequilibri en aixecar-se. L’estudi del racionalisme dels anys cinquanta el va portar a trobar l’ajust precís dels tubs conificats de les potes, que donen el màxim diàmetre i resistència al punt de major esforç. Finalment, i per treure agressivitat a les puntes, va aplicar-hi unes boletes inspirades en els florets d’esgrima. La combinació de tradició i tecnologia es deixa veure clarament en dos aspectes de la cadira: la barreja de materials i la forma de treballar-los. Des del principi atreia Lluscà la idea de treballar la fusta com havia fet Gaudí a la cadira Calvet, però sempre que s’hi pogués utilitzar tecnologia punta. Per això va fer ús de maquinària de control numèric, que permet produir grans sèries de forma ràpida i econòmica. La calidesa i la tradició de la fusta es combina amb el caràcter més tecnològic de l’acer, aspecte que també interessava a Lluscà; ja que volia fugir de la gran quantitat de cadires que es dissenyaven aleshores amb tub de ferro i pintades. L’èxit de la cadira va ser immediat i el mateix 1988 fou seleccionada per als premis Delta ADI/FAD. La bona acollida del producte i el ritme de vendes van fer que l’empresa i el dissenyador es decidissin a produir-ne una segona versió en escuma integral de poliuretà per a instal·lacions. La versió de fusta, que és la que hi ha al museu, pot tenir diferents acabats, ja que el faig es pot tenyir de caoba, roure o qualsevol altra fusta disponible en el catàleg de l’empresa fabricant. Andrea, que va rebre aquest nom com a homenatge al cognom del fabricant, es distribueix a tot el món i es manté en el mercat, encara que amb un tiratge més reduït que quan s’hi va treure. Maria José Balcells