carret

Descripció

<div>La necessitat de revitalitzar l’antic carret de té a la vida moderna i adaptar-lo a d’altres funcions que l’original, com ajudar a parar taula i desparar-la, servir el cafè o l’aperitiu, coincideix en el temps amb aquell moment històric en que la vida en família de les classes benestants estava cada vegada més mancada de servei domèstic, quan socialment va aparèixer la figura de l’”assistenta”, o “interina”, persona que ajuda en el treball domèstic però que ja no serveix a taula. Molts dissenys d’aquesta època es van plantejar com a estris per facilitar les activitats domèstiques més elementals. La reaparició dels carrets n’és un bon exemple, ja que podien evitar a la persona que cuinava haver d’aixecar-se de taula cada vegada que havia d’anar a buscar un altre plat. </div><div>L’exemple que ara comentem posa en evidència diversos factors interessants en la comprensió històrica del disseny. Si s’analitza la peça en relació amb la trajectòria de Miguel Milá, no és sinó un exemple més d’allò tan característic de la seva manera de treballar que consisteix a redissenyar la tradició, i, per tant, actualitzar peces i formes existents adaptant-les als nous processos de producció. Ara bé, si es considera per què és possible d’actualitzar tipologies funcionals que semblen obsoletes per la simple evolució dels costums, aleshores la reflexió ha de tenir en compte com i per què, darrere una idea de disseny que dóna peu a tot un projecte, hi ha les constants del consum real.</div><div>Conceptualment i constructivament, hi ha carrets de dues menes. Els que són unes safates amb potes rodants, o els que són un moble amb dues superfícies horitzontals que serveixen per dipositar-hi coses. El carret dissenyat per Milá és ambdues coses alhora, segons com es miri. Pel que fa als materials i com estan contrastats, no hi ha dubte que es tracta d’una estructura que suporta dues lleixes de vidre. Si, en canvi, es té en compte com funcionen les lleixes de vidre i on estan col·locades, aleshores els travessers de l’estructura dibuixen la forma del contenidor, de la safata, que es compon de dos materials. Les raons que ho motiven, derivades estrictament del concepte de disseny implícit, són dues: primer, la necessitat de protegir amb topalls les quatre bandes del pla horitzontal perquè subjectin tot allò que hi ha dipositat a sobre quan el carret es mou –cosa que assegura el bon funcionament del moble–; després, la necessitat igualment imperiosa de mantenir el principi constructiu de l’estructura, l’encastament de muntants i travessers, tots de fusta de gruixos variables. La solució de Miguel Milá aconsegueix perfectament, per la simple elecció de les alçades on van col·locats els travessers, una síntesi perfecta entre ambdues necessitats: els travessers que aguanten i enrigideixen l’estructura fan també la funció de lateral de les safates. A la fi, plans i línies queden perfectament definits sigui per la característica del material o bé pel tractament de les seves formes, de manera que fàcilment es pot comprendre com està fet el carret i per què. Potser és anar massa enllà, però va ser William Morris qui, en parlar de les tècniques constructives més adequades a la creació de mobles moderns, és a dir, assequibles i lleugers, va parlar de la tècnica de l’encastament de fustes com la més adient per assolir l’objectiu i la més respectuosa amb la concepció del moble.</div><div>Quant als materials, el carret té l’estructura de fusta d’ukola tenyida de color negre i envernissada i dos prestatges de vidre transparent. L’elecció del model de rodes més estàndard que hi havia llavors al mercat –encara eren metàl·liques amb pneumàtics de goma, com totes les altres rodes–, no deixa de tenir gràcia en un disseny tan contingut, ja que són totalment visibles i contrasten fortament amb la resta dels materials, fins i tot amb les formes. De fet, deixen gairebé el carret a l’aire, sense una connexió clara amb el terra. </div><div>Anna Calvera</div>