Frailero

Descripció

Aquesta cadira de braços (comercialitzada com a butaca) es compon de tres elements clarament diferenciats: l’estructura metàl·lica exterior, realitzada amb tub quadrat d’acer inoxidable, de 20 x 20 mm, i pintada de negre amb acabat epòxid; el respatller i el seient, entapissats amb pell negra i amb l’estructura interior feta de fusta de faig de fleixos i coberta de goma escuma; i finalment els braços, tallats en fusta de noguera clara. Frailero es fabrica també amb altres acabats: estructura exterior d’acer inoxidable polit brillant, seient de loneta negra i braços lacats de negre. Malgrat aquesta última variant en la fabricació, el to clar de la noguera als braços és el més adequat, ja que accentua la singularitat d’aquestes peces que ressalten sobre el color negre general de la cadira. En efecte, mentre que el conjunt es construeix amb elements de gran simplicitat formal, de caràcter lineal i auster, els braços es resolen amb un elegant joc de formes corbes tornejades a la fusta, i és també aquí on l’objecte adquireix el significat més ambigu i irònic, ja que aquestes peces reprodueixen formalment el delicat mànec d’un violí, al qual atribueixen una funció nova tot i que no tan allunyada de la seva relació essencialment tàctil amb l’usuari. La senzillesa estructural de la cadira Frailero remet també a la tradicional peça de mobiliari castellà del mateix nom dels segles XVI i XVII. Tot i que d’origen italià, a Espanya es recrea fins a esdevenir una peça característica del mobiliari de l’època, que acabarà agafant el nom de misional quan passi a Amèrica. Pérez Ortega agafa com a punt de partida les peces existents a la casa del Greco, a Toledo, prescindeix dels guarniments de cuir i les talles geomètriques i dissenya una cadira de volumetria semblant però definida per una estructura metàl•lica sense ornaments, deixant els braços de fusta com una referència “en forma de relíquia” al passat. Al marge dels elements ornamentals, la tradicional cadira de braços frailero comparteix amb aquesta peça la senzillesa estructural i l’ús de la fusta de noguera. Tanmateix, imposava la senzillesa monacal del moble castellà certa funcionalitat exigida a la peça. Així, el cuir del seient i el respatller eren flexibles i sense armadures, per permetre’n el plegat i fins i tot a vegades el desmuntatge, i els braços eren rectes i plans, bé que, com aquí, normalment acabats en una voluta més o menys desenvolupada, que és, com hem dit, l’element transgressor que personalitza la peça. El sentit irònic amb què ha estat ideada la cadira es reflecteix a la memòria del projecte, que transcrivim: “Hi havia una vegada un país molt llunyà que es deia Espanya on hi havia uns reis molt austers i discrets, que acostumaven a seure en unes butaques molt incòmodes, però que van arribar a dominar quasi tot el món des d’aquesta mena de seient.” José Baltanás