Calder

Descripció

El llum Calder és un objecte molt aeri que dóna la impressió d’estar descompensat, ja que té un braç tres vegades més llarg que l’altre, però es manté en un subtil equilibri gràcies al mateix principi que regeix el funcionament de les balances romanes. Aquest principi ens diu que dos pesos diferents situats als dos extrems d’una palanca s’equilibren en funció de la llargada del braç. En el punt d’equilibri se situa el fulcre. De vegades els dissenyadors ens proposen paradoxes visuals que es resolen mitjançant la utilització de senzills principis de la física. Així, creen objectes que desafien les nocions establertes de proporció i equilibri. Per exemple, juguen amb l’oposició entre volum i pes. Una peça pot tenir un “cap” exageradament voluminós, construït amb un material poc dens, que, en contra de les aparences, es manté dret mitjançant un petit peu construït amb un material molt dens i, per tant, molt més pesant. És el cas del llum de taula d’Antoni de Moragas, que té una pantalla de teixit ampla i que es manté dempeus gràcies a un peu cilíndric molt prim de fusta de cedre. Un altre recurs és el del saltamartí o tossut, és a dir, una peça amb una base semiesfèrica i, per tant, aparentment inestable, que sempre torna a la posició vertical perquè el seu centre de gravetat es troba molt baix. És el cas de la maquineta de fer punta Tentetieso d’André Ricard i del gerro Cloe de Josep Puig. Hi ha peces que es mantenen unides senzillament perquè les empeny la força de la gravetat. És el cas del penjador Colgadíssimo de Pepe Calvo, fet amb una sèrie de ganxos solts suspesos en l’aire que s’uneixen com les baules d’una cadena, de tal manera que com més pes suporten més bé encaixen. El llum Calder és un artefacte sofisticat que ens proposa interessants desafiaments visuals. Es pot moure en diverses direccions i, com hem dit, es manté en un subtil equilibri utilitzant els mateixos principis i mecanismes de les balances romanes, que encara es poden veure en els mercats agrícoles de Catalunya. Està constituït per dues boles unides per un llarg braç: una és buida, conté la bombeta i fa de pantalla; l’altra és massissa i fa de contrapès. Com que la bola buida és més lleugera, el seu braç es troba tres vegades més lluny del fulcre que la bola massissa. Les balances romanes tenen una petita peça que manté el braç en suspensió i lliscant, i que desplaça el fulcre a un punt més alt. Aquest llum treballa de la mateixa manera, amb la diferència que el braç no llisca i el fulcre està sostingut per un peu cònic. I com que aquest peu conté el transformador de la bombeta, s’aconsegueix equilibrar i mantenir estable tot l’artefacte. El llum Calder va ser un dels primers que incorporava la bombeta dicroica i que, per tant, havia d’allotjar en alguna part el voluminós i pesant dispositiu elèctric. Es podria pensar que aquest model és el resultat de complicats càlculs físics, però la intenció d’Enric Franch en dissenyar aquesta peça era allunyar-se una mica del racionalisme més fred i conferir-li una dimensió poètica. Ell mateix ens explica que l’elaboració dels prototips a partir dels plànols va ser molt ràpida i que l’equilibri del llum es va resoldre d’una manera relativament intuïtiva. Aquesta peça va ser un encàrrec d’Antoni Riera Cortés, director general de l’empresa d’il•luminació Metalarte, que volia incloure en el catàleg un llum de prestigi per a taula de despatx. La proposta de Franch d’entrada no va entusiasmar gaire l’equip directiu, però van consultar els clients importants i aquests van creure que era un model que tenia bones possibilitats comercials. Així que, malgrat les reticències inicials, la producció es va tirar endavant.