232-CV

Descripció

La prestatgeria 232-CV és un moble multiús en forma de paral·lelepípede vertical que permet col·locar-hi llibres, revistes, CDs, jerseis, tovalloles, sabates, penjar abrics o fins i tot instal·lar-hi l’ordinador, el vídeo o l’equip de música. Tot això només mitjançant la combinació d’una estructura de barnilles, 52 verticals i 232 horitzontals, d’acer cadmiat (com les de la peça del museu) o cromat; una base quadrada de planxa estampada; una sèrie de prestatges rectangulars o quadrats (és el cas de la peça del museu), que poden ser d’acer, fusta o vidre; i unes barres horitzontals que serveixen per penjar. La part inferior de la base porta un tauler de conglomerat de densitat mitjana que permet fixar-hi unes rodes per donar-hi mobilitat. S’ha de destacar també que es pot plegar i és fàcil de desmuntar, de manera que es pot guardar en qualsevol lloc. Aquesta és una tipologia de mobiliari que han estudiat i treballat tant dissenyadors industrials com interioristes. Es tracta de peces sorgides de les necessitats dels habitatges contemporanis cada cop més petits. La manca d’espai desenvolupa l’enginy dels professionals que han de concebre mobles petits però de molta capacitat i que serveixin per guardar-hi tota mena de productes, de manera que comencen a aparèixer mobles multiús que poden posar-se tant a la sala com a les habitacions o fins i tot a les cambres de bany. De la prestatgeria 232-CV se’n es poden arribar a compondre sis versions diferents només modificant la posició dels laterals inscrits a la base quadrada i totes les cares poden ser practicables. Aquesta flexibilitat és la que també permet construir conjunts articulats sense base, formant una mena de paravent il·limitat de mòduls quadrats o rectangulars. La comercialització d’aquest producte va patir els mateixos inconvenients que la resta d’objectes dissenyats pel mateix Lluís Pau per a l’empresa Colur, SA. Com altres empreses productores i comercialitzadores de disseny que van sorgir en aquells moments d’eufòria econòmica, aquesta petita empresa de Banyoles no va poder sobreviure a la crisi postolímpica malgrat l’enginy d’alguns dels productes del seu catàleg, que van deixar de fabricar-se cap al 1995. Maria José Balcells