pom

Descripció

La relació de Lluís M. Milá Sagnier amb el món del disseny industrial ha estat més aviat esporàdica i gairebé accidental. Va ser l’advocat de l’empresa Gres durant els anys 70, una època en la que els seus germans Miguel i Alfonso hi col·laboraven com a dissenyadors, i tots tres van acabar essent-ne també socis. En aquella època, a Lluís M. Milá li atreia l’activitat del disseny. Tal i com ell ho comentava en una conversa recent, li agrada aquesta possibilitat que ofereix el disseny de “tenir idees i poder-les realitzar”. Quan era soci de Gres, finalment es va decidir i va dissenyar dues peces: aquest pom i la taula Guils, una taula de menjador per a cases de camp –o “rústica” però moderna. Segons explica el seu creador el pom era un pany pensat per a les portes estàndard. Tenia un suport de goma a les juntes per poder fixar-lo a la porta. En els primers temps es va vendre bastant bé però aviat van anar apareixent els problemes de funcionament que tenia ja que no es va trobar en el mercat habitual de la ferreteria domèstica un pany adequat a les mesures habituals de les portes i del pom. El mecanisme intern deixava el pom massa a prop del marc de la porta, cosa que destorbava el moviment de la ma a l’hora d’accionar-lo. En aquella època ja no hi havia panys nous en el mercat que tinguessin la distància que calia, és a dir més gran de l’habitual. Tanmateix, malgrat tots aquests problemes, el pom va tenir una història prou llarga i variada i fins i tot va ser selecció ADI/FAD, pels premis Delta del 1975 atorgats pel Foment de les Arts Decoratives a Barcelona. D’aquest pom se’n van fer versions en fusta i porcellana i en dues mides diferents, petita i gran. La peça que hi ha al museu correspon a la gran. Després també es va voler produir una versió per a portes de fusta massissa de la mida gran que no es va arribar a fer per les dificultats i els elevats costos de producció que suposava. Lluís M. Milá se’n recorda perfectament de com era: “Tenia dues virolles, que eren planxes engalzades entre sí i que giraven una dins l’altra. Una era més gran que l’altra, la que servia per fixar el pany a la porta; la petita servia per fixar el pany”. Malgrat totes aquestes dificultats a Gres van decidir oblidar els problemes del pany i aplicar el manubri a penjadors i així s’ha convertit en un ganxo per a penjar i amb aquesta nova funció es va tornar a vendre bastant i encara es fabrica. Actualment, segons afirma Lluís Maria Milá, se’l proposa sovint com a tirador per a portes corredores. Anna Calvera