Tartera

Descripció

Els mobles dissenyats per Jordi Vilanova que hi ha la col·lecció del museu, la cadira Tiracord (MADB 135661), la cadira Billar (MADB 135658), el tamboret infantil Delta (MADB 135660, MADB 136188) i el balancí Petit (MADB 135657), constitueixen una col·lecció per la línia argumental que entrellaça i teixeix amb fermesa el conjunt d'idees i formes que els defineix. A més, tenen un "aire de família" comú i es caracteritzen per una gran senzillesa formal, la funcionalitat i l'adaptabilitat a pressupostos i espais reduïts. Bé que duts a terme en diferents anys (el més antic data de 1961 i el més recent de 1978), el temps no en distancia sinó que en verifica el valor paradigmàtic. La dilatació en el temps entre la primera (cadira Tiracord) i l'última obra (balancí Petit) fonamenta un període renovador i autòcton alhora però sempre intens del disseny català. El conjunt d'obres es correspon i s'emmarca pràcticament en el cicle de vida del grup La Cantonada. El balancí Tartera coneix un ampli període de vida, ja que es fabrica ininterrompudament durant vint-i-dos anys. El moble s'arma amb dues peces laterals simètriques, que integren en un mateix gest l'estructura del respatller, els braços, les potes i l'arc de balanceig. La continuïtat de tots aquests components dibuixa un buit ovalat al centre del que es percep com una única planxa de fusta, remarcant-ne la unitat. Tots dos laterals s'uneixen mitjançant quatre cilindres de fusta, dos a la part inferior, al costat dels arcs, i dos més a la part superior, que serveixen per subjectar els extrems del seient i el respatller, resolts amb una sola peça encoixinada de pell, encara que també es fabricava de tela de sac. Igual que en altres mobles de Jordi Vilanova, l'estructura és de fusta de faig massissa, natural o tenyida, i les peces que suporten el seient i el respatller són de fusta de boix massissa. Les dimensions còmodes i amples i les formes exemptes d'ornamentació suposen una actualització del balancí clàssic. La llarga vida de les obres de Jordi Vilanova confirma l'èxit dels professionals que van formar el grup La Cantonada. Compromesos amb una renovació respectuosa de les formes artesanals i la seva adaptació als imperatius industrials, van crear una àmplia gamma d'objectes en què el seu valor d'ús i les seves formes, essencials i pròximes, han sabut resistir el pas del temps. El grup La Cantonada (1960-1975) estava format inicialment per Jordi Aguadé, ceramista; Aureli Bisbe, orfebre; Joan Vila-Grau, pintor; i Jordi Vilanova, decorador i aglutinador del grup. S'hi va unir, dos anys més tard, l'arquitecte Jordi Bonet. El nom La Cantonada prové del lloc de reunió del grup, l'estudi de Jordi Vilanova a Barcelona. El desig compartit de recuperar i ennoblir estèticament els objectes útils va definir una línia d'actuació que va ser el resultat d'adaptar les metodologies de treball a les noves condicions productives seriades, però sense oblidar l'empremta de la creació artesana. Aquesta tercera via es va centrar en la fabricació d'objectes de "petita sèrie" que, oposada a l'estandardització de la gran sèrie, va permetre la creació de productes de llarga durada, lligats a l'itinerari i la memòria vital de l'individu/consumidor i amarats de la sensibilitat autòctona de les seves arrels mediterrànies. Així doncs el sentit humanístic és sempre present als seus objectes. José Baltanás