Angeleta
Tornar al llistatDescripció
Angeleta és un mirall de paret pensat per ser penjat vertical. El mirall, emmarcat amb perfil de llautó polit mat, està coronat per una estructura que recorda la d’una pinta d’adorn. El perfil i el coronament formen una sola peça a partir de la mateixa planxa de llautó. La pinta la compon un arabesc que és un dibuix reticular, asimètric i sense direccionalitat, i es va realitzar a partir d’un dibuix fet a mà que, per un procés informàtic, es va reproduir amb exactitud total a la planxa de llautó de 6 mm de gruix tallada amb làser. El mirall Angeleta està dissenyat per a un interior concret, el rebedor d’un habitatge de Barcelona per al qual Riart va dissenyar més d’una trentena de mobles entre 1997 i 2000, dins el projecte d’interiorisme que va dur a terme Pepe Cortés. D’Angeleta només n’existeixen dos exemplars, el d’aquest habitatge i el del museu. Amb la cornucòpia que corona Angeleta, inspirada en les talles de fusta que acostumaven a coronar els miralls, Carles Riart ha volgut fer una relectura tecnològica de la tradició. El motiu ornamental que la configura, un arabesc en versió occidental, fa referència a la decoració àrab i la seva relació amb el món del luxe. Riart ha fet servir aquest motiu en altres mobles dissenyats per a aquesta mateixa casa, com ara Espejo Luminoso Para Baño (1999) i la taula Pepita (1999), o en una paret de vidre gravat a l’àcid del Fitness Juan Carlos I (Barcelona, 1998-1999), dins un projecte d’interiorisme de Pepe Cortés. Quasi tots els mobles de Riart tenen una història sentimental al darrere responsable d’encendre el dispositiu creatiu. En el cas del mirall Angeleta, el nom és un homenatge privat a la seva àvia, que va viure cent tres anys i que va ser sempre el centre de la família. D’altra banda, és important comentar el paper tan destacat que té el mirall en la trajectòria del dissenyador català, que tant per tradició familiar –el seu avi feia vidrieres emplomades i el seu oncle tenia una fàbrica de miralls– com per les connotacions màgiques i simbòliques associades tradicionalment a aquest, s’hi ha sentit fortament atret. A part dels citats aquí, Espejo de Max (1976) (MADB 136802) o Miromirall (1996) són alguns dels exemples d’aquesta obsessió pel disseny de miralls, però a més Riart els integra en una sèrie de peces que, gràcies a l’ús d’aquest material, aconsegueixen un significat més complex, com ara Arcada (1977), la prestatgeria Escenari Petit (1996, MADB 136806) o la taula Pepita (1999). Pepa Bueno
Història de l’objecte
Col·lecció Art & Co.
Bibliografia
Bueno, P. (2005). Carles Ricart: diseño esencial. Fim Cultural 05, p. 214-239, 226-227
Rabat, E. (2001). Carles Riart. Barcelona: Santa & Cole, Ediciones de Diseño; Edicions UPC, 86-87