prototip, tornavís

Descripció

<div>“El mànec de l’eina manual ha estat un dels elements més negligits pel disseny”, afirmava Santiago Pey en un article sobre la Fira de Barcelona de 1976. Tretze anys abans, havia tingut l’ocasió de treballar en el projecte d’un tornavís que destaca precisament pel mànec. No obstant, el tornavís dissenyat per Pey per a l’empresa Mifer l’any 1962 no va arribar, finalment, a produir-se en sèrie. L’exemplar conservat al museu correspon, de fet, a un dels pocs jocs que se’n feren com a prototip. El joc complet preveia diferents mides, tant de punta plana com de creu (també anomenada cap Phillips).</div><div>La proposta de disseny formulada per Pey era força diferent dels tornavisos que usualment hi havia a disposició dels consumidors locals a principis dels seixanta, època en què el tornavís encara es vinculava a la caixa d’eines del fuster i a un disseny de mànecs de fusta cilíndric amb estries. El de Pey havia de ser amb mànec de plàstic (aïllant, per tant) que tenia una forma més complexa que del cilindre uniforme i que podem analitzar en tres parts: una secció hexagonal en l’anella inferior d’inici del mànec apta per ajustar-hi la clau anglesa i ampliar la força de gir, una secció quadrada, amb un desenvolupament piramidal i amb quatre estries molt pronunciades al tronc intermedi del mànec, que facilitaven la subjecció dels dits i el gir amb la mà i un final de mànec de forma arrodonida, de pom, per adaptar-se al palmell i a la seva funció de pressió sobre l’eina. </div><div>És clar, doncs, que el disseny es fonamenta en una reflexió sobre la funció de l’eina i l’anatomia de la mà, una temàtica que apassionava Pey com a desafiament de disseny. Els problemes ergonòmics, però, no eren l’única preocupació del seu disseny, ja que Pey també era molt conscient  que “les eines i les màquines-eines són una cosa que també entra pels ulls”. Així, a més de la funció indicativa per la qual la forma ha de donar pistes de com usar l’eina, el disseny també ha de dotar al mànec d’un aspecte agradable i de seguretat. </div><div>La preocupació per aquests temes i el coneixement específic acumulat, que en certa manera ja són continguts en el disseny d’aquest tornavís, van portar Pey a desenvolupar els anys posteriors una tasca com a consultor d’empreses productores d’eines, així com a preparar una exposició per al BCD presentada a la Fira Internacional de Mostres de Barcelona 1976 sobre Disseny d’eina i màquina-eina. En els textos del fullet, escrits per Pey, insisteix que “cap altre producte o objecte que no sigui l’eina, s’identifica més ”amb la idea de disseny”, i això a causa del conjunt d’implicacions de “necessitat, funció, ergonomia, economia, simplificació, semiòtica...” que li són pròpies. </div><div>Respecte a les eines –i, per extensió, tot l’utillatge humà–, Pey participava d’una idea evolucionista. “A mesura que les civilitzacions evolucionen –escriu Pey el 1963–, les formes es multipliquen i a poc a poc es perfeccionen.” Però aquesta evolució històrica s’atura quan impera allò que l’autor anomenava “llei del mimetisme estètic”, que dóna prioritat a buscar una analogia formal amb l’objecte antecedent a projectar una nova forma d’acord amb les noves necessitats. El paper del dissenyador industrial és precisament trencar aquesta llei per introduir innovacions. No es tracta, per tant, de fer un tornavís, sinó de dissenyar un tornavís que millori les prestacions dels tornavisos anteriors, que tingui en compte la compatibilitat amb altres eines i doni resposta a una diversitat de funcions, algunes de noves. En aquest sentit, val la pena notar que en el disseny (o en la reflexió sobre el disseny) d’eines elementals Pey trobava sovint sinergies amb els seus coneixements de lexicografia: el disseny, com el lèxic, havia d’evitar quedar-se en “servils imitacions” dels productes (o mots) importats, i el seu paper era trobar les fórmules per “emancipar-se” de la dependència estrangera rescatant, quan fos possible, tècniques i productes tradicionals. Aquest va ser un dels  arguments principals de la intervenció de Pey en la comunicació presentada a les “Primeres Jornades sobre la Protecció i Revalorització del Patrimoni Industrial” de 1982 organitzades pel departament de cultura de la Generalitat de Catalunya en col·laboració amb el departament d’indústria del Govern Basc, en què recorda que “aquelles formes de productes que han quedat obsoletes ja en aquells països, avui continuen fent-se aquí”, i a continuació  posa com exemple els tornavisos, els martells, les destrals i les claus graduables i  proposa “rescatar” amb l’estudi de tècniques i productes tradicionals dissenys més funcionals i emancipats de “la dependència estrangera”, com ara els dels mànecs d’aixada, més ergonòmics que els rectes de secció rodona o ovalada “imposats” a partir de la revolució industrial. Reflexions com aquestes són prou reveladores del tarannà i el procés intel·lectual amb que aquest dissenyador abordava, amb una originalitat i un bagatge cultural no massa comú en l’àmbit del disseny català, les qüestions relatives al disseny industrial.</div><div>Oriol Pibernat</div>