pinces de gel
Tornar al llistat| Nom de l’objecte | pinces de gel |
|---|---|
| Autors / participants |
Milá, Miguel (1931 - 2024) / disseny Polinax (1965 - 1982) / producció / Vilanova i la Geltrú, Barcelona: 1965-c.1971 Gres / producció / Barcelona: c.1971-1978 |
| Lloc d’execució | Barcelona |
| Datació | 1965 |
| Dimensions | 16.6 x 4.5 x 1.5 cm |
| Material | acetal |
| Material / tècnica | acetal |
| Ingrés | donació Gres SA, 1994 |
| Número registre | MADB 135621 |
Descripció
<div>Si les pinces de gel de Miguel Milá van obtenir un Delta de Plata el 1965, les d’André Ricard, un d’Or el 1964 (MADB135.414-MADB134.416) i el mateix Milá també n’havia obtingut un el 1963 amb una glaçonera de poliestirè expandit. El 1971 encara n’havia de dissenyar una altra, aquesta de plàstic injectat i metacrilat a la tapa.</div><div>El gel ha estat sempre un component de l’alimentació i la conservació dels aliments. A les cases, la cultura del gel és molt antiga i ha passat per diverses fases, des de les geleres fins als congeladors actuals. A partir dels anys seixanta amb la difusió massiva de les neveres elèctriques, els glaçons s’integren a la normalitat de la vida quotidiana i, per tant, és lògic que es pensés en la producció d’estris destinats a manipular-los en termes de gran consum: abaratiment de costos, utilització de nous materials, com el plàstic, i processos industrials a gran escala. </div><div>Unes pinces són una idea bastant elemental per agafar i transportar glaçons, vistos els molts precedents dels jocs de coberts estàndard, heretats de les normes d’etiqueta i dels criteris higienistes del segle XIX: pinces per servir terrossos de sucre, pastes, trossos de fruites, etc. La forma d’aquest nou estri, doncs, seguia sent mimètica respecte als seus antecedents, almenys quant a l’estructura, i l’únic condicionament era actualitzar-la estilísticament eliminant-ne antics ornaments. </div><div>L’èxit d’unes pinces especialment pensades per al gel, però, es deu a la implantació i el creixement de locals públics, com bars i restaurants. La cultura del gel hi va arribar amb la moda de l’”american bar” i els còctels cap als anys de la Primera Guerra Mundial quan els long drinks van substituir les begudes tradicionals servides als cafès i les tavernes. Als anys seixanta, a més a més, a les empreses de serveis més modernes, el whisky s’imposava a les relacions públiques, i per això a les empreses també es necessitaven glaçoneres, safates i pinces. </div><div>Els aspectes que més clarament defineixen aquestes pinces com un producte del seu temps són el material (plàstic injectat) i els colors: n’hi havia diversos colors, tots saturats com corresponia a l’època. El plàstic és un material que no té color i cal donar-l’hi amb un tractament específic, cosa que li ha donat sempre la imatge de producte artificial i popular. Si els colors són saturats i primaris, aleshores som a les portes del pop. </div><div>Pel que fa al disseny, totes les pinces són un bon exemple del plantejament biònic més elemental. Són la representació mimètica d’un gest, del moviment de la mà, sovint considerada la millor i més polivalent pinça. A diferència de les pinces dissenyades per André Ricard (1964), que proposaven una inversió del gest en el funcionament i, per tant, un canvi en l’estructura conceptual de les pinces mitjançant una palanca, les de Milà segueixen la tradició. Segons l’acta, el jurat li va concedir el premi pels criteris següents: “Franca solució en un material convenient, que ofereix la possibilitat de diferents usos. Correcta la forma inserida en un llenguatge actual.” El disseny d’aquestes pinces es redueix a una operació d’actualització formal per adaptar-les a un nou procés productiu i a un nou material. </div><div>Malgrat el premi, no van ser mai ben rebudes perquè van convertir-se en el símbol de la sensació de fracàs que es va estendre entre els membres de l’ADI/FAD a mitjan anys seixanta. Tots els comentaristes de l’exposició dels Deltes 1965 a l’Hogarotel d’aquell any coincidien que “és un mal símptoma que cada any s’hagin de premiar unes pinces per a glaç, o uns quants llums elegants” o “la tònica dominant era la d’un cert cansament, d’una repetició de temes”. Ja feia alguns anys que Rafael Marquina, el portaveu de l’ADI/FAD, clamava en favor d’objectes més “industrials”, “objectes d’ús públic”. Seguia l’ambient de croada i els resultats assolits no acabaven de satisfer les presses dels que van endegar la cultura del disseny a Barcelona. </div><div>Anna Calvera</div>
Història de l’objecte
Premis: Delta de Plata, 1965, ADI FAD, Barcelona.
Bibliografia
Todos los Premios Delta de ADI FAD (1989). Ardi, 11, 196-199
Bohigas, O. (1966). Actualitats i revisions. Els Deltes de l'ADI FAD". Serra d'or, 1, p. 31
Calvera, A. (1998). Entrevista a Miguel Milá, un chico que hacía lámparas en la Vía Layetana. Experimenta. Monografía Observatorio Fin de Siglo. Diseño del mueble en España 1902-1998. , 20, p.115-119
Acta del jurado de los Premios Delta 1965 (1965). Cuadernos de arquitectura. 62, p. 34-36
Domènech Girbau, L. (1967). Deltes del 1966. Serra d'or. (1967), 2, p.71-72
II Exposición de diseño industrial en España (1970). Madrid: Exco, Ministerio de la Vivienda, Dirección General de Arquitectura, 13
Julier, G. (1991). New spanish design. Londres: Thames & Hudson
Marquina, R.(1965). Los premios ADI / FAD 1965. Cuadernos de arquitectura. , 62, p.32-33
Diseño industria (1965)l. Dins Prag: arte gráfico español, 2, p. 50-51
25 años de diseño industrial: los Premios Delta (1986). Barcelona: Gustavo Gili, SA, ADI FAD, 68
Zabalbeascoa, A. (1993). Milá, cuatro décadas diseñando. Diseño interior, 29, p. 10-13