Belgravia

Descripció

El sofà Belgravia apareixen després d’un prolongat procés de disseny al voltant de la tipologia del sofà, amb nombroses maquetes i prototipus intermedis. En la majoria dels casos, el sofà ha estat considerat com un element estable i fix, capaç de configurar l’espai dins de l’estança on se situa. En certa època, i coincidint aproximadament amb el pop dels anys seixanta i setanta, van aparèixer elements que qüestionaven les tipologies de mobiliari existents, variant-ne els plantejaments morfològics i, en conseqüència, les aplicacions. La línia de treball de Belgravia sembla ser una reacció a postures pròpies del pop, com la butaca Sacco o la butaca inflable Blow, de De Pas-D’Urbino-Lomazzi, per adquirir una imatge més propera al mobiliari anglès tradicional, de sofàs entapissats on aquesta característica es converteix en la principal imatge, sense elements mòbils, desenfundables o accessoris. Seguint aquest model, es pretenia oferir una imatge sòlida i permanent, allunyada de les vaporoses manifestacions pseudoangelicals dels sofàs-coixí-núvol de cotó. A partir d’aquesta estabilitat física, formal i conceptual, el sofà s’elabora amb racionalitat, però no una racionalitat funcional sinó més aviat conceptual. Segons diu Tusquets, més de dues persones no hi estan bé en un sofà recte, atès que les dels extrems no es veuen, i per això existeixen sofàs còncaus, alguns de molt brillants realitzats als anys cinquanta. Belgravia aconsegueix un efecte similar però doblegant-se per la meitat i avançant ambdós extrems. Amb aquesta operació, apareix a la part posterior un vèrtex, una aresta central, i convertint aquest fet en virtut, se situa una superfície de DM lacat de caire recte a la part posterior. Aquest element, a més de proporcionar un híbrid sofà-taula, potenciat per la diferencia existent entre les potes davanteres (de sofà) i les posteriors (de taula), dóna lloc a un element amb dues cares de funcions diferents. D’una banda hi ha el sofà, tot entapissat sense accessoris, sense debilitats. De l’altra, la taula-prestageria, on dipositar un petit llum, un cendrer, la copa o el comandament a distància. Complementàriament a la idea inicial, que era el sofà de tres places, l’obtenció d’un producte amb un caràcter tan marcat ha permès realitzar un sofà de dues places, que és la peça que es troba a la col·lecció del museu, i la butaca individual, imprescindible per convertir al conjunt en un producte comercialment competitiu. La col·lecció es fabrica també sense la taula posterior, de manera que permet encara més possibilitats d’aplicació. Belgravia va ser seleccionat per als premis Delta de 1993 atorgats per l’ADI/FAD de Barcelona. Josep Maria Fort