Havana

Descripció

El banc Havana sorgeix com a síntesi de dos factors: d’una banda, un encàrrec específic, el disseny d’un element de seient versàtil per a espais interiors de tipus públic i semipúblic, siguin o no de caràcter comercial, i el coneixement i l’aplicació d’una tecnologia especialment pertinent que va definir el sistema de producció ja des dels inicis. Totes dues condicions van marcar la metodologia que calia seguir en el procés de disseny. La necessitat d’aconseguir un producte adaptable a diferents entorns va aconsellar abordar de manera independent els elements funcionals, el seient i el respatller, dels estructurals. Tipològicament, la forma contínua que defineix Havana té en compte el banc tradicional, construït amb llistons de fusta separats i independents, que van units a una estructura de fosa. Aquesta percepció de forma ininterrompuda i autònoma és present en nombrosos elements de seient d’aquestes característiques, citant com a més pròxims el banc en trencadís de Josep Maria Jujol per al Park Güell de Barcelona, obra d’Antoni Gaudí, o el de la sala d’actes de la Torre del Rellotge de l’Hospital de Sant Pau, també a Barcelona, de Domènech i Montaner. Però sens dubte, com els mateixos dissenyadors indiquen, el referent més immediat procedeix d’Escandinàvia i en concret d’Erik Gunnar Asplund. A la sala d’espera de dues de les tres capelles, la de l’Esperança i la de la Fe, que componen el Crematori del Bosc (Estocolm, 1935-1940) el banc que mobla l’interior es construeix com a prolongació del revestiment de fusta de la paret. Amb aquests antecedents, el seient i el respatller es conceben com un sol pla ondulat, realitzat com un contraxapat de làmines de fusta encolades, introduïdes en motlles d’alumini i sotmeses a energia calòrica generada i transmesa per alta freqüència. La qualitat i el control del procediment va permetre assajar amb planxes de gran tamany amb plenes garanties en el resultat. La flexibilitat pròpia del material i les petites variacions dimensionals produïdes pel sistema usat van determinar la forma d’ancoratge en l’estructura, un perfil de coronament a la part superior i punts independents localitzats al seient, a fi d’aconseguir la rigidesa de la peça i l’homogeneïtat del conjunt. D’altra banda, l’estructura, de certa complexitat però intencionadament amagada per cedir el protagonisme al seient-respatller, és tractada com un element independent que, a més de suportar la làmina, afavoreix la versatilitat modular del banc. Les dues longituds disponibles, la individual, de 100 cm, i la doble, de 125 cm, així com la possibilitat de generar superfícies de suport prolongant l’estructura, reforcen la imatge del banc Havana com a forma contínua. La unió dels elements funcionals en una sola làmina ondulant de gran mida fa que el banc es percebi amb certa fermesa expressiva, que queda perfectament equilibrada pel material utilitzat i l’amabilitat formal amb què ha estat tractat. Massana i Tremoleda van dissenyar també una taula auxiliar (25 x 50 x 65 cm) que pot incorporar-se opcionalment al banc. Aquesta taula es troba també a la col·lecció del museu en versió metàl·lica. El banc Havana va ser seleccionat per al premis Delta 1990 de l’ADI/FAD i també pel SIDI el 1991. José Baltanás