Viceversa
Tornar al llistat| Nom de l’objecte | banc (seient) |
|---|---|
| Títol / Nom propi | Viceversa |
| Autors / participants |
Milá, Miguel (1931 - 2024) / disseny Santa & Cole, Ediciones de Diseño / producció / Barcelona: a partir de 1995 |
| Lloc d’execució | Barcelona |
| Datació | 1995 |
| Dimensions | 79 x 189 x 53 cm |
| Material |
acer ferro bolondo (fusta) |
| Material / tècnica | Acer, ferro i fusta de bolondo |
| Ingrés | donació Santa & Cole, Ediciones de Diseño, SA, 1996 |
| Número registre | MADB 135969 |
Descripció
<div>El disseny del banc Viceversa és enginyós i senzill, com és habitual en Milá: uns peus que suggereixen el funcionament del banc fan de suport i de braç alhora; dos llistons de fusta lleugerament inclinats seguint la forma del cos formen el seient, separats entre si perquè no s’acumuli brutícia al mig del seient, mentre que el respatller és un llistó de fusta massissa de 35 mm. collat per cada extrem a dos perfils plans d’acer que són els que pivoten entorn d’un eix central i, en moure’s, descriuen un arc paral·lel al que dibuixen els peus, de manera que fins i tot el mecanisme és senzill. Quant als materials, varien segons la funció que acompleix cada peça: fosa de ferro pintat per als peus; muntants i travessers, que fan de topall a la mobilitat del respatller, d’acer; la resta, de fusta massissa de bolondo natural degudament tractada per estar a l’exterior. </div><div>A l’acta dels Premis Delta de 1965, el jurat format pels arquitectes Albini, Kramer i Correa es planyia de la manca de productes d’ús públic de tot tipus promoguts per les administracions públiques. Era, és clar, una acta testimonial en el context d’una realitat política que feia del tot utòpics projectes d’aquesta mena. Potser per respondre a aquesta crida, o també per satisfer la demanda de llums assequibles i moderns per a les moltes urbanitzacions que envaïen les comarques, Miguel Milá, juntament amb Josep Bonet, van dissenyar el fanal BM el 1967. Era la primera vegada que Milá sortia de l’interior domèstic per treballar al jardí i en els espais comuns que sorgien entre els blocs d’edificis de l’arquitectura moderna. Durant la transició democràtica espanyola, així que l’arquitecte Oriol Bohigas arribà a l’Ajuntament de Barcelona va endegar el programa “Monumentalitzar la perifèria” (1980-1986) i allò que una vegada s’havia anomenat tan tímidament “productes d’ús públic”, esdevingué ràpidament un “tema” cobejat per arquitectes i dissenyadors. </div><div>Des que el 1980 els arquitectes Federico Correa i Alfonso Milá col·locaren els bancs tradicionals redissenyats per Miguel Milá a la plaça Reial de Barcelona, projecte que provocà el debat popular sobre les places “dures”, cada vegada que un equip d’arquitectes acabava la remodelació d’una plaça o un parc, apareixien al mercat noves propostes de mobiliari urbà. Potser per això els mobles urbans han esdevingut, més que qualsevol altra família d’objectes, el símbol visible del “paradigma Barcelona”, com afirmava Guy Julier. La majoria d’aquests mobles responien conceptualment i estilísticament al caràcter de l’espai que els havia donat origen. Així, tot allò que a Itàlia es va debatre mitjançant cadires per a la llar privada, a Barcelona s’ha discutit mitjançant bastants bancs, molts fanals i algunes papereres, pensant sempre en el carrer i l’univers públic. </div><div>Hi ha doncs dos tipus de mobles urbans: aquells que neixen en un context molt marcat estilísticament i expressivament, en relació amb una obra urbanística de caràcter fort i de molta personalitat; i aquells que neixen amb una voluntat versàtil i responen al desig d’estandarditzar una peça la qualitat de la qual depèn de la personalitat i les prestacions de l’objecte per si mateix. D’aquest segon tipus, ja hi havia hagut un molt digne precedent de banc “transparent” que podia ser versàtil i estilísticament polivalent mantenint sempre la seva personalitat: el banc Catalano de Tusquets-Clotet de 1974 (MADB135.861). </div><div>Miguel Milá ha dissenyat prous bancs d’ús públic al llarg de la seva carrera: alguns responen a aquella manera de fer tan seva que consisteix a redissenyar tot estilitzant i actualitzant models antics (Clínic,1980 i Plaça Reial, 1989); altres responen al projecte arquitectònic derivat de la seva col·laboració amb Correa-Milá (Tram, 1991); finalment, en altres casos, aborda l’objecte pel que és, retorna als materials i als processos, i també a les empreses que més coneix, i intenta una proposta que inclogui una millora concreta (sèrie Montserrat, 1990 , banc Viceversa, 1995, i la sèrie de seients Neo-Romántico, 1995). En tots aquests casos el més remarcable és el concepte de disseny implícit en la manera d’entendre l’objecte en si, que esdevé un diàleg amb l’usuari; així per exemple en el cas del Viceversa incorpora l’usuari permetent-li decidir la direcció en què vol seure perquè el respatller bascula i té dues posicions/orientacions –com passava en els antics bancs medievals col·locats davant les llars de foc, on el canvi de posició del respatller permetia estar de cara o d’esquena al foc, segons com l’usuari es volia escalfar.</div><div>Anna Calvera</div>
Història de l’objecte
Premis: Delta de Plata, 1995, ADI FAD, Barcelona.
Bibliografia
Corredor-Matheos, J. (1997). El disseny industrial. Dins Disseny, vestit, moneda i medalles (p.11-81). Barcelona: L'Isard, 41,74
Julier, G. (2000). The culture of design. Londres: Sage Publications
Serrano, V., Lobo, A. (1996). 25 piezas clave". Diseño interior, 50, p. 64