Para Theo Walter

Descripció

Aquest contenidor està influenciat, en part, per l’interès de l’autor per la música, i més concretament pel jazz, ja que ell mateix és saxofonista. De fet Bonet dedica aquest disseny al saxofonista Theo Walter, conegut artísticament com a Sonny Rollins: “L’he dissenyat així perquè em sembla la millor manera de guardar els bons moments que he passat escoltant-te tocar el saxo.” Possiblement sigui aquesta voluntat d’anar més enllà del que és estrictament funcional el que li permet fugir d’una imatge banal i massa immediata, en què hauria estat molt fàcil de caure si considerem que, bàsicament, es tracta d’una simple caixa en forma de prisma rectangular ajagut, amb accés des de la part superior. Tant la forma com els materials contribueixen a dignificar el resultat. La planxa metàl·lica plegada ofereix caires aguts, gruixos mínims i superfícies llises. El metacrilat de les tapes apareix lleuger i lluent, de manera que, en situació horitzontal, reflecteix les imatges a la manera d’una superfície d’aigua. D’altra banda, els plecs de la planxa agiliten la presencia del volum. Per consideracions funcionals, sempre presents en els objectes dissenyats per Bonet, la cara frontal del contenidor s’enfonsa a l’aresta inferior, de manera que permet anar passant els discs i veure’n la caràtula amb facilitat, ja que queden ajustats per baix, i disposar d’espai al costat superior. Els plecs que actuen com a guies de les portes corredisses, les separen visualment del volum i formen una línia d’ombra que les fa lleugeres. Les arestes verticals de la cara frontal és mantenen, de manera que les cares laterals del contenidor conserven la forma quadrada. Finalment, la capacitat de cent discs en fa indiscutible la utilitat. En el moment de l’aparició, el fet de guardar els discs en un objecte específicament dissenyat amb aquesta finalitat, i pensat amb la seva lògica, era una proposta molt innovadora. Habitualment, els discs es guardaven en prestatgeries o bucs que, en el millor dels casos, actuaven com si fossin una llibreria amb suports verticals intermedis, per evitar la caiguda dels discs. Com que els discs LP no disposaven de llom, la cerca i elecció es convertia en un exercici gairebé de memòria visual que acabava, sovint, amb la revisió sistemàtica de part dels arxius extraient-los i tornant-los al lloc laboriosament. Aquest producte, estretament lligat a l’existència de discs LP, ja no apareix al catàleg de BD de l’any 1994. La total implantació dels discs CD l’ha deixat fora del mercat, encara que, per si mateix, manté totalment la vigència. També podem considerar-lo un antecedent de molts sistemes posteriors, aplicats als CD. L’any 1981 el jurat dels Premis Delta, format per Gae Aulenti, Philippe Olivier i André Ricard, va decidir considerar-los deserts, però va concedir cinc mencions, una de les quals va ser per al contenidor de discos Para Theo Walter. Josep Maria Fort