Vaghe Stelle triangular

Descripció

<div>Aquest llum de suspensió o aranya va néixer durant el projecte d’interiorisme que l’arquitecte Antoni de Moragas Spa va fer de la Brasserie Flo de Barcelona, pertanyent a una cadena francesa que es va inaugurar el 1982. Vaghe Stelle constitueix un exemple més de dissenys sorgits en una escena molt específica i que només després d’un redisseny per adaptar-los a necessitats més comunes, esdevenen una peça seriable. És en aquest segon moment del procés quan assumeixen una definició tipològica que els situa en una classe determinada d’objectes, ja que és aleshores que incorporen un sistema de funcions preestablertes, perfectament comprensibles per al públic, derivat d’una tradició històrica ben definida i provada. Només llavors, quan s’ha integrat en una tipologia, l’objecte pren identitat –se sap què és i per a què serveix– i adopta nom propi per diferenciar-se dels seus semblants. Abans del redisseny, l’objecte només és un complement arquitectònic, un acabat, els trets distintius del qual depenen del caràcter de l’ambient on s’integra. Moragas Spa ho va expressar molt bé tot parlant del llum editat per a BD, quan, en referir-se al redisseny, deia: “potser algú necessita una aranya moderna”. </div><div>El programa per al projecte de la Brasserie era molt avançat per a l’època: procedia d’un pla d’identitat corporativa en el qual l’estil formal i el grau de qualitat estètica eren directrius de màrqueting. S’havia optat pel referent modernista per provocar una associació ràpida d’idees entre Barcelona i el París de la Belle Époque. Pot ser el recurs comunicatiu era una mera citació historicista, però així el projecte d’interiorisme esdevenia com un treball d’ambientació i d’escenografia. No és doncs gens estrany que fossin els clients els que van animar Moragas a dissenyar un llum especial per a la nova Brasserie: calia dotar-la d’elements d’identitat particularitzats. En aquest context, tanmateix, el llum havia de servir per a moltes coses alhora: havia de donar il·luminació general a l’espai i crear un ambient d’intimitat a les taules –per això, es van preferir els filaments incandescents a les fredes llums halògenes–; havia d’integrar-se estilísticament al conjunt del menjador i, a més, havia d’omplir visualment el sostre d’un espai molt gran.</div><div>Tot plegat explica el concepte que va inspirar el projecte, però també com el dissenyador va reformular el programa donades les condicions. Hi ha molts precedents històrics de llums circulars grans que suporten molts punts de llum per il·luminar uniformement un espai. Són les rodes de carro amb espelmes, o portalàmpades, de les tavernes –Moragas cita el fantasma del kitsch en moltes solucions falsament rústiques– però hi ha també precedents de qualitat remarcables. Els més immediats: el seu pare, el també arquitecte Antoni de Moragas Gallissà, n’havia dissenyat un inspirat en el model popular de la roda de carro que penjava al rebedor del seu habitatge-despatx. En ple noucentisme, el moblista Raimond Vayreda n’havia col·locat un de semblant en una masia de Viladrau. Després, també el dissenyador Miguel Milá va concebre’n un per al vestíbul de La Catalana de Seguros. De tots els precedents, tanmateix, el més famós és, no cal dir-ho, el que Adolf Loos va fer el 1898 per a la sala principal del Cafe Museum de Viena: d’una roda de carro pengen bombetes opaques. Moragas Spa parla també d’un llum de Loos col·locat el 1912 a la casa Scheu, tot i que ell va preferir fixar-se en un llum d’Olbrich de 1901 també fet per a un restaurant. La Secessió vienesa s’adequava millor al programa i als criteris estètics actuals. </div><div>Els llums penjats a la Brasserie Flo eren encara prototips. A Moragas li va quedar el desig de reprendre el treball i millorar-lo, i l’oportunitat va arribar el 1983 quan BD n’hi va proposar la producció comercial del llum circular. Les modificacions introduïdes afectaven sobretot els components, ja que els originals eren peces existents al mercat poc fiables. Calia també fer una adaptació funcional per respondre a unes necessitats genèriques, de manera que se’n va reduir el diàmetre (passant de 200 a 150 o 100 cm.) i se’n van proposar variants formals –circular, triangular i quadrada–, cosa que constitueix un sistema. D’altra banda, poden tenir un o dos elements concèntrics a diferent alçada i, quan n’hi ha un de sol, les bombetes que pengen a diferent alçada li donen ritme. Potser per això el nom, una cita de Dant (“Vaghe Stelle dell’Orso”), recull la voluntat icònica en la representació d’una il·lusió.</div><div>Anna Calvera</div>