Fano

Descripció

La cadira Fano pertany a un programa de seients integrat per cadira alta i cadira baixa, cadira de braços alta i baixa, cadira de braç, chaise longue, banqueta, taula i taules auxiliars. Aquest programa va néixer amb vocació internacional ja que Grassoler volia introduir-se en els mercats exteriors. Per això es va realitzar prèviament un estudi exhaustiu dels que en aquell moment estaven produint les millors empreses europees del sector i és va constatar que gran part dels productes que aleshores es trobaven al mercat eren fruit de l'ús de tecnologies avançades, no disponibles al nostre país. Malgrat aquesta dificultat, el dissenyador Esteve Agulló va aconseguir realitzar un producte molt nou i competitiu que assolí un gran èxit comercial. L'any 1975 Grassoler exportava el 10% de la seva producció a França, Bèlgica, Portugal, Holanda, Estats Units, el Canadà, Alemanya i Algèria. Agulló va crear una sèrie d'una gran simplicitat constructiva, d'aspecte racionalista, darrere la qual s'endevina el seu rigor professional i una gran tècnica. A tots els productes Fano, la barnilla cromada és l'element característic. Amb aquest material construeix una estructura molt simple i lleugera que permet la utilització, per subjectar seient i respatller, dels sistemes de suspensió i cosit més habituals en la indústria del moble entapissat. Es tracta de dues estructures de tub de ferro cromat de 12 mm de gruix, una per al respatller i l'altra per al seient, unides per unes brides d'acer inoxidable electropolit proveïdes d'uns reblons roscats que permeten col·locar els cargols. Aquest sistema fa que els productes siguin totalment desmuntables i que les cadires siguin componibles, és a dir, puguin unir-se per formar fileres. El seient està format per contraplacat de 10 mm de gruix recobert de polièster de 25 kg/m3. Aquest mateix material és el que s'utilitza per farcir el respatller, una funda feta originalment de lona i que posteriorment es va produir de skai. En el cas de la peça del museu, la cadira va ser reentapissada i tant el respatller com el seien són de teixit de llana. El programa Fano va ser concebut principalment per a àrees d'espera tant d'àmbit públic (estacions, aeroports, hospitals, etc.) com privat (oficines, hotels, etc.), però la seva modernitat va fer que també molts joves en compressin alguns dels productes per moblar els seus habitatges. La cadira va ser presentada a Hogarotel 12 i distingida amb l'etiqueta "Selecció ADI/FAD". Aquest distintiu era el substitut dels Premis Delta, guardons que des del 1961 l'associació de dissenyadors professionals del FAD atorgava anualment als millors dissenys. El 1972 i el 1973 la junta d'aquesta associació va considerar oportú, com a estratègia per promocionar encara més l'ús del disseny dins les empreses, deixar de banda el caràcter competitiu que comporta un premi i posar l'èmfasi en la "selecció" de bons dissenys, creant aquesta "etiqueta de qualitat". El programa Fano també va ser presentat a la Fira del Moble de París, on va gaudir d'un gran èxit. Un dels factors que van tenir-hi un paper important va ser el preu competitiu assolit gràcies al reduït nombre de components que va permetre ajustar les despeses d'inversió. El 1974 a la Fira Espanyola del Moble de València es van presentar els 53 productes seleccionats entre els 550 presentats al IV Concurs de Moble Entapissat en Skai, que va atorgar cinc premis (confort, realització, noves aplicacions, disseny i creativitat). La chaise longue i la banqueta Fano van rebre el Premi Skai Creativitat, dotat amb 200.000 pessetes (1.200 euros) i una placa de plata. Maria José Balcells