banc (seient)

Descripció

<div>Formen el banc dos elements: una estructura metàl·lica correguda a base de paraboloides,i quatre llistons de fusta que hi descansen a sobre, recolzats en quatre tirants metàl·lics corbs, perpendiculars als llistons. Als trams que descansen sobre els tirants, els llistons assoleixen el màxim gruix, creant a les zones intermèdies tres buits en què la fusta ha estat excavada mecànicament i que fan de seients individuals. L’estructura fa servir rodó d’acer cromat i soldat, de manera que és un dels pocs mobles no desmuntables d’Equipo 57. En fotos de l’època n’apareix una variant amb l’estructura metàl·lica lacada de negre.</div><div>Sorgeix de l’experimentació amb estructures espacials, susceptibles de ser aplicades a l’arquitectura i el disseny, iniciada per Equipo 57 el 1959, quan s’havia organitzat a Còrdova un cicle de conferències titulat “Paralelos de la ciencia y el arte”, en què el científic D. Jordano va parlar sobre la geometria de les deformacions i els membres de l’equip van començar a interessar-se sobretot per les possibilitats estructurals del paraboloide hiperbòlic com a mitjà idoni per traslladar a l’espai la seva teoria de la interactivitat. Al manifest que van publicar el 1960 al catàleg de l’exposició de la Sala Darro definien així les possibilitats del paraboloide: “Si partim del parabaoloide hiperbòlic com a unitat estructural, el conjunt ha de ser considerat com una sèrie de paraboloides en què cada un representa una ampliació de les corbes dels contingus. Quan aquesta prolongació o continuïtat de la corba (sense interrupció per arestes) es fa canviant-ne la direcció, es produeix una inflexió. Aquesta flexió es correspon amb la dels espai-massa i espai-aire en escultura, i les de l’espai-color en pintura, de manera que aquestes constitueixen els elements característics de la interactivitat.” </div><div>L’aplicació del paraboloide i altres estructures al disseny apareix en diferents maquetes realitzades per Equipo 57 el 1957, i una banqueta que van exposar a la Galería Céspedes el 1961 (junt amb aquest banc i la cadira Córdoba (MADB139.958), és l’únic catàleg de l’època d’Equipo 57 en què es reprodueixen els seus mobles) i probablement a Darro l’any abans. La intenció inicial d’Equipo 57 era segurament fer servir el paraboloide en una banqueta o unitat, que pogués sumar-se a altres unitats. Però el paraboloide no proporciona prou estabilitat en una banqueta, mentre que en un banc passa el contrari. Al catàleg de Darro, empresa que des de 1959 comercialitzava els dissenys d’Equipo 57, el banc (anomenat “Modelo BC-E57”) apareix fotografiat i se’n ressenyen, junt amb les seves característiques tècniques, els autors (“Diseño Equipo 57”). </div><div>Darro, fundada per Francisco Muñoz Cabrero i Fernando Alonso Martínez, era una empresa de decoració i venda de mobles que n’ encarregava la fabricació a tallers externs. Era alhora botiga de mobles i galeria d’art, dues activitats que es veien com branques complementàries del negoci de la decoració, en un moment de gran influència de la idea de la integració de les arts defensada per Max Bill i Gio Ponti, dues figures centrals de la difusió del disseny durant la postguerra europea, conegudes a Espanya gràcies a les seves publicacions i la Triennale de Milà.</div><div>A l’agost de 1960 Equipo 57 va formalitzar un contracte de col·laboració amb Darro. El primer havia de rebre 10.000 pessetes (60 euros) mensuals, com a bestreta d’un 4% per cada peça venuda durant els següents cinc anys, i 12.500 pessetes (75 euros) per model. Havien de presentar els models a l’empresa, i gestionar la fabricació (amb tallers cordovesos, principalment el del pare de José Duarte) dels que se seleccionessin. Però, descontents amb l’acord i la comercialització de les seves peces per part de l’empresa, van anul·lar el contracte al maig de 1961,i van acordar el pagament de 30.000 pessetes (200 euros) per cada model acceptat i 6.000 pessetes (30 euros) pels models ja en venda. Tanmateix van mantenir més tard la relació gràcies al concurs de l’EXCO, a què es van presentar conjuntament, i Darro va mantenir els seus drets sobre els models que tenia, i fins i tot va patentar-ne un el 1962.</div><div>Pérez Villén cita el banc entre els models acceptats per Darro el 1960 (en diu banqueta, però es refereix a l’estructura de paraboloides), a més d’una taula, una cadira i dos llums.</div><div>L’interès per l’estructura com a element protagonista del disseny, que caracteritza tota la seva obra, aquells anys era compartit internacionalment, sota la influència especialment del disseny americà de postguerra (Eames, Bertoia o Saarinen), que Knoll havia començat a fabricar a Espanya el 1954 gràcies a una franquícia concedida al decorador i fabricant Rafael García. Però per a Equipo 57 l’estudi de les estructures es relacionava també amb la seva afinitat amb el constructivisme, moviment artístic que a la segona dècada del segle XX havia introduït l’ús d’estructures, especialment a l’obra dels escultors Naum Gabo i Anton Pevsner, amb qui els membres de l’equip s’havien familiaritzat gràcies a la seva relació amb l’escultor Jorge Oteiza. Aquest va treballar a Còrdova el 1954 amb l’arquitecte Rafael de la Hoz, amb qui també van col·laborar els membres d’Equipo 57. La Hoz havia fet servir una cadira estructural americana en alguns dels seus interiors a principis dels cinquanta i va dissenyar un banc per a habitatges socials a Montilla (1957) que pot considerar-se un precedent del nostre, tot i que la relació entre els elements verticals i horitzontals és la tradicional i l’estructura metàl·lica no és contínua ni dinàmica, ni s’estén virtualment fins a l’infinit com el banc d’Equipo 57. D’altra banda, Oteiza, a més d’introduir els membres cordovesos en el constructivisme, va presentar-los la resta de membres d’Equipo 57 a París, el 1956. </div><div>El banc és segurament el moble més reproduït i exposat d’Equipo 57, sobretot a partir de la retrospectiva que el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía va dedicar-hi el 1993. Continua fabricant-se per encàrrec, en tallers cordovesos (Carpintería José Carrasco i Accesorios Metálicos Inmose, SA) i sota supervisió dels autors. El seu èxit actual es deu potser al fet que sigui el moble formalment més relacionat amb l’obra plàstica dels artistes, l’interès dels quals per conciliar l’avantguarda política i artística no els va ajudar a situar-se socialment ni tampoc a difondre el seu mobiliari, excessivament experimental i nu per als gustos de la classe mitjana a què es dirigien. El Museo de Arte Contemporáneo va adquirir cap a 1961 un banc, de localització desconeguda, tot i que el MNCARS en conserva cinc reproduccions realitzades arran de l’exposició de 1993.</div><div>El 1960 és un any de gran activitat per a Equipo 57: exposen a la Sala Darro de Madrid, a la col·lectiva d’art normatiu de València, a l’exposició internacional d’art concret de Zuric, són convidats a participar al pavelló espanyol de la Biennal de São Paulo (tot i que rebutgen la invitació ja que no se’ls permet presentar-se com a col·lectiu) i projecten a Còrdova la creació d’un museu d’art contemporani i una escola de disseny semblant a la d’Ulm.</div><div>Patricia Molins</div>