cadira de braços, prototip

Descripció

<div>És un model armadís constituït per una estructura mixta de varetes metàl·liques que configuren, junt amb cinc planxes de fusta i dues peces de skai negre, els braços i les potes, que suporten al seu si la planxa de fusta del seient-respatller. Es tracta d’un dels pocs seients amb braços duts a terme per Equipo 57. A les fotos antigues n’apareix una versió amb un coixí enconxat en tires paral•leles i les varetes lacades de negre. Els plànols d’aquesta cadira formen part també de la col·lecció del museu (MADB136.969-MADB136.970).</div><div>El seient respatller és constituït per una sola peça de fusta laminada de freixe, modelada a pressió per aconseguir dues corbes: una al darrere que marca la transició del seient al respatller, i una altra de davantera per facilitar el moviment de cames de l’usuari. Com en altres cadires d’Equipo 57, el cos del seient s’inclina anatòmicament i recolza sobre l’estructura desplaçant-se més enllà de les seves vores, de manera que adquireix una qualitat “flotadora”, aèria, reforçada per la lleugeresa de l’estructura. A més, els elements constructius no s’amaguen sinó que es ressalten amb valors formals, i els espais buits s’activen, adquirint valor formal en la continuïtat dinàmica amb els espais plens. El contrasts de colors i textures derivat de l’ús de diferents materials constitueix una altra característica formal destacada de la cadira.</div><div>En aquest cas, i de manera semblant al tamboret triangular (MADB136.971-MADB136.973), l’estructura està formada per cinc varetes metàl·liques, una de recta que constitueix la unió entre les potes davanteres, sobre la qual descansa el seient, mentre que la resta són corbades en diverses direccions i estan aparellades de manera que dues formen la part exterior de les potes i els braços, i dues més recorren de punta a punta el seient configurant les potes i la xambrana posterior que subjecta el respatller. Com en el cas del tamboret, les varetes fan de vores, amb un espai intermedi que alterna masses i buits. Hi crida l’atenció el desplaçament en planta dels elements de l’estructura, gràcies al qual les potes anteriors se situen en paral·lel davant del seient i les de darrere en perpendicular.</div><div>L’estructura metàl·lica és l’element més complex del moble, com és característic de l’obra d’Equipo 57 i també del disseny espanyol més innovador dels anys seixanta, seguint el disseny organicista nòrdic, suís i americà dominant aquells anys. Sense renunciar a la investigació ni l’experimentació estructural visibles en peces anteriors d’Equipo 57, com el banc (MADB136.959) o les cadires (MADB136.962 i MADB136.964) presentades al concurs de l’EXCO, aquesta cadira, igual que Erlo (MADB136.961), reflecteix el seu intent d’adequar-se a les condicions de producció industrial per abaratir costos i afavorir-ne la comercialització massiva gràcies a l’ús d’elements solts que puguin armar-se fàcilment sense necessitat de maquinària especialitzada. Sembla complementar el programa de col·laboració entre Equipo 57 i la cooperativa gipuscoana Danona, aportant-hi un element de caràcter més representatiu malgrat l’austeritat. La cooperativa, que s’adreçava a un públic de classe mitjana, no va arribar a comercialitzar-la. </div><div>El 1962 és un any de crisi per a Equipo 57, malgrat l’èxit internacional i nacional (exposen a Suïssa, on ja era habitual la seva presència). Mantenen la col·laboració en el disseny probablement perquè és la seva principal font d’ingressos fixos (segons explica Juan Cuenca al catàleg del MNCARS) i perquè és un mitjà per vincular la pràctica artística amb la vida quotidiana. Però no es fan il·lusions respecte a la minsa incidència social i política del disseny i l’art, un problema que allunyarà Ibarrola i José Duarte de l’abstracció i accentuarà les diferències entre els membres del grup. De fet aquesta cadira és l’últim model important firmat per Equipo 57, ja que a partir de 1963 només tres dels membres, Cuenca, Serrano i José Duarte, firmaran el contracte que legalitza la relació amb Danona (Ibarrola, que com José Duarte ha abandonat l’abstracció i defensa el realisme social, és empresonat i Ángel Duarte resideix a Suïssa). Segons Juan Serrano, en tornar aquest a Còrdova el 1964 ja no lliuren més dissenys a la cooperativa, cada cop més orientada a un disseny de baix cost sense gaires ambicions. </div><div>Patricia Molins</div>