Mirai

Mirai
Nom de l’objecte	sèrie de cadires
Títol / Nom propi	Mirai
Autors / participants	Kita, Toshiyuki / disseny Casas MSL / producció / Castellbisbal, Barcelona: 1989-2003
Lloc d’execució	Castellbisbal
Datació	1989
Dimensions	81 x 51 x 52 cm; 79 x 56 x 55 cm; 80 x 56 x 55 cm
Material	alumini escuma de poliuretà
Ingrés	donació Muebles Casas, SA, 1994
Número registre	MADB 135642-0

Descripció

La col•lecció Mirai està formada per les cadires Sora, Toki i Yume. Es tracta d’una família de tres models creats a partir d'un concepte constructiu comú, en què una estructura rígida d'alumini injectat fa de suport a unes peces d'escuma de poliuretà que són les que entren en contacte amb el cos de l’usuari. El seient és sempre igual, però la part superior del respatller, que és la que més es veu en una cadira, pot tenir formes diverses, i això permet crear diversos models sense haver de recórrer a canvis estructurals, és a dir, la variació està assegurada però a un cost moderat. La tècnica d'injecció del poliuretà integral permet revestir amb material tou una ànima rígida. Aquesta tecnologia havia estat força experimentada als anys vuitanta en la fabricació de volants i peces d'automòbil quan Casas ja l'aplicava en el revestiment de mobiliari. La injecció del poliuretà resol d'un cop requeriments de disseny, tant a nivell ergonòmic com estètic, funcional i constructiu, que abans requerien múltiples operacions. Gràcies a l’ús d’aquest material i aquesta tècnica, s'aconsegueix una sensació de confort amb un acabat molt agradable al tacte i la cadira es pot emmotllar amb formes orgàniques. D’aquesta manera s’aconsegueix el tacte d'un entapissat de pell sense necessitat de tècniques de revestiment tradicionals. Aquesta visió organicista del disseny és una preocupació constant en l'obra de Toshiyuki Kita, que, a més, confessa admirar aquestes qualitats en l'obra de Gaudí. En realitzar el projecte d'aquesta cadira i les següents, el dissenyador es va proposar la incorporació de tecnologies modernes a un element cultural autòcton de Barcelona i la font utilitzada no podia ser altra que l'obra de Gaudí, que, com ja sabem, desperta un interès inusitat entre els japonesos. El disseny d'aquesta col•lecció va ser encarregat per Umberto Ferrari, gerent de l'empresa Casas i amic personal de l'autor, que en aquell moment desitjava introduir en el catàleg una peça resistent i apilable per ser utilitzada en espais públics. L’ús de l'alumini injectat per a l'estructura era una tecnologia recomanada, ja que al voltant de Barcelona hi havia una bona oferta de tallers que la dominaven. No cal dir que una col•lecció de cadires amb aquestes característiques estava cridada a tenir un èxit indiscutible. Al cap d’un any de la seva aparició en el mercat va guanyar el Delta d'Or i ràpidament es va introduir al mercat internacional i va gaudir de gran acceptació als Estats Units i el Japó. El respatller de Sora és un simple arc de circumferència travessat per una línia horitzontal. A la cadira Toki el respatller té una forma trapezoïdal que insinua, tot reduint-lo a un perfil, el clàssic de moltes cadires de treball. En el cas de la cadira Yume, el respatller té una forma potser més elaborada que els anteriors, amb una mena de V al mig d’un rectangle que dóna un bon suport. Tots tres models es presenten en versió amb o sense braços i en tres colors: gris, negre o vermell. Els exemplars que es troben al museu són una Sora de color negre i una Toki i una Yume de braços de colors vermell i gris respectivament. Isabel Campi