Vitrina

Descripció

És una vitrina oberta composta de tres barres de ferro rovellat lleugerament corbades, coronades per una planxa a la base i una forma cònica a la zona superior protegida per un vidre laminat mat. Dintre del con de ferro s’allotja una bombeta incandescent, la llum de la qual travessa el prestatge intermedi de vidre transparent fins a arribar al marbre blanc de la base. El tipus de marbre blanc és de Tassos (nom d’una illa situada al nord de Grècia), una pedra molt apreciada a l’antiguitat pels grecs, els romans i els bizantins a causa de la seva gran densitat i duresa i sobretot pels reflexos intensos i extraordinàriament brillants. Vitrina forma part de la col·lecció Útils (1980-1992), composta per nou objectes d’edició limitada (en aquest cas, cinc exemplars més una prova d’autor) i tres peces úniques, Umbral, Estandarte i Sageta i Cargol. Igual que amb la 1ª Colección de muebles especiales i Objectes perduts, Riart garanteix el tiratge de l’edició mitjançant el lliurament d’un contracte firmat per totes dues parts en què comprador i dissenyador es comprometen a no reproduir la peça. Útils va exposar-se a la galeria Vinçon el 1992, amb un muntatge del mateix Riart, i va tornar a exposar-se a la galeria Debut de Colònia el 1994. La peça del museu és la que es va veure a Vinçon, és a dir, la primera construïda. És important aclarir aquí que la diferència d’anys entre la data de la peça, 1980, i la data de la peça del museu, 1992, es deu al fet que el dibuix de Vitrina és de 1980, és a dir, el moment en què Riart la concep, mentre que la seva realització física no es va fer fins a 1992. Aquest és un cas que es repeteix amb certa freqüència en el treball del dissenyador català, ja que, com que du ell mateix a terme l’edició, moltes vegades no compta amb els recursos econòmics necessaris per materialitzar unes obres que es mouen entre l’art, el disseny i les arts decoratives. Vitrina és un moble-escultura que crea un àmbit lluminós al seu voltant. Exhibeix els objectes col·locats sobre els prestatges, però també s’exhibeix a ella mateixa, ja que al mateix temps que la llum il•lumina l’objecte situat sobre el vidre aquest la deixa penetrar fins a la base de marbre blanc, la superfície polida del qual expandeix claror al seu voltant. Riart la veu com una “peanya d’objectes sagrats”, una estructura per sacralitzar els objectes quotidians que ens rodegen, des d’una escultura fins a un telèfon. En poques paraules, un moble amb aura. Pepa Bueno