Ágape

Descripció

Les cadires Agape van ser dissenyades, des del principi, per situar-se al voltant d’una taula. A més de privilegiar la comoditat de l’usuari, quan aquest es col·loca en posició de menjar o treballar sobre la taula, es va tenir molt en compte el disseny del respatller. La proposta dona resposta a aquest doble requeriment: la comoditat de l’usuari i la imatge que ofereix el respatller sobresortint de la taula, com resulta evident en el resultat. Formalment les cadires Agape semblen una cadira dins d’una altre. Una és entapissada, i està formada pel seient i la part baixa del respatller que recull la zona lumbar. Aquesta part queda amagada sota la taula o bé per l’ocupant. L’altra cadira estaria constituïda per l’estructura i és dominada pel respatller de fusta, més elaborat formalment i que sobresurt de la superfície de la taula. La reflexió que condueix a aquesta proposta parteix de l’observació del tractament que habitualment han rebut les cadires de qualsevol estil històric. Pràcticament en tots els casos tenen les potes anteriors més treballades i ricament decorades que les posteriors. Una possible raó d’aquest fet pot ser l’herència de quan les cadires es col·locaven arrenglerades davant de les parets, i no al voltant d’una taula. En aquesta altra situació, en canvi, les potes anteriors romanen gairebé sempre amagades, mentre que les posteriors adquireixen tot el protagonisme. En el cas de les cadires Agape aquesta reflexió es trasllada al respatller. La cadira Agape de respatller alt és una cadira sumptuosa on aquesta part domina sobre la resta. Tal com ja s’ha apuntat, la part baixa del respatller és entapissada i forma una sola peça amb el seient, Contràriament, la part alta està constituïda per un rectangle que combina dos tipus de fustes, la qual cosa hi dóna més prestància. Mentre que en aquesta la comoditat queda subordinada a la representativitat, a la de respatller baix totes dues característiques apareixen de manera més igualada. La imatge del respatller pretén una presència evident utilitzant una forma el·líptica situada horitzontalment. Veritablement, quan la cadira queda oculta per la taula i aquesta és la seva única visió, la forma es manifesta clarament, però esdevé anècdota quan s’observa l’objecte sencer. Aquesta és una limitació important si considerem el plantejament de partida. El seient sobrepassa en dimensió i presència l’el·lipse i fins i tot el petit suport lumbar, pel fet de estar entapissat i per l’evident autonomia que pren en relació amb l’estructura de suport, adquireix una presència que competeix amb l’element representatiu. La mateixa estructura de fusta, resolta quasi totalment arrodonint-ne els caires en les seccions de les peces, sembla condescendent, poc vigorosa. Pel que fa a les referències més directes, en aquest cas és evident la relació de la proposta amb dissenys de Charles Rennie Mackintosh i Frank Lloyd Wright, referències que incorporen als objectes una certa ambigüitat a mig camí entre el remake i el pas endavant. Josep Maria Fort