armari

Descripció

<div>Descripció</div><div>Armari de planta rectangular format per un buc, possiblement construït emprant emmetxat de cua d’oronella. Obre per dues portes al frontis que s’uneixen al buc mitjançant tres frontisses. El buc està situat sobre una socolada motllurada que ocupa el frontis i els dos laterals i sostinguda per potes en forma d’urpa als vèrtexs. A la part superior es corona amb una cornisa motllurada i amb aplicació de traceria calada, que ocupa el frontis i els laterals. Tots aquests elements estan daurats. Aquest fris obre en forma de calaix. </div><div>L’exterior del moble està decorat amb motllures aplicades i elements de traceria calada també aplicats. Les portes estan decorades amb motlluratge perimetral separat per un element de traceria calada horitzontal, configurant dos plafons, disposició que es repeteix en els laterals de l’armari. Els plafons estan decorats amb daurat, puntejat i policromia amb ajuda de plantilles. A l’interior de les portes es representa sant Jeroni i santa Engràcia. </div><div>L’interior de l’armari està folrat amb domàs verd. A la part alta una lleixa amb poca sortida. A la central una lleixa per sota de la qual obre un calaix. Per sota, un separador vertical divideix l’espai amb tres calaixos a la dreta. L’espai esquerra presenta un rosetó calat. La socolada inferior presenta motlluratge a base de bordó, filet, mitja canya i talús.</div><div>Eva Pascual</div><div><br></div><div>Estudi de l'estructura</div><div><div>Armari de cap a 1500 construït en fusta de ribera i amb elements d’època posterior  de pi (el darrera, la fonadura del calaix del fris).</div><div>Ha patit una important restauració, que es deuria portar a terme per encàrrec de Matías Muntadas. Jaume Barrachina ens informa que, segons nota autògrafa (inv. 1917, p. 21, ítem 86) del col·leccionista, l’armari procedeix de la col·lecció d’Antoni Maria Brusi i Mataró (1846-1887) propietari del Diario de Barcelona. El va comprar per 1.200 pessetes i la restauració va pujar 700 pessetes més. </div><div>Podem identificar elements originals del moble:  L’estructura dels laterals i de les portes amb les frontisses, el sòcol amb el seu calaix i amb la post del darrera; la fonadura de l’armari; el calaix de la cintura, però no la talla que el decora; moltes motllures dels laterals (a la part baixa del fris, per exemple) la talla central de l’exterior de la porta de l’esquerra;  segurament el muntant del mig i lateral dret del moble.</div></div><div><div>Considerem reintegracions de cap a 1900 les següents parts de l’armari: coberta, plafó del darrera, potes, calaix del fris en pi, talla del fris i del calaix de la cintura, el buc dels calaixos i els calaixos, el rosetó de la fonadura i el pany; les motllures superiors de les portes, el teixit interior i la decoració policromada exterior. </div><div>El dibuix dels plafons exteriors, en negre i or, és exactament igual al de la caixa MADB 64151, com ja va comentar M. Paz Aguiló en el seu dia.</div></div><div>Mónica Piera</div><div><br></div><div>Estudi de les pintures</div><div>Entre els mobles la pintura dels quals sembla indicar una cronologia més alta es compta un armari amb les portes ocupades per les figures de sant Jerònim i santa Engràcia, que també va pertànyer a la col·lecció Muntadas. Els dos sants es representen dempeus, sobre un terra enrajolat i davant d’un mur que s’obre a un paisatge, una fórmula tradicional de la pintura catalana i aragonesa de la segona meitat del segle XV.</div><div>L’espai definit i emmarcat per les columnes no coincideix estrictament, però, amb l’espai físic de la taula. En ambdós casos es veu a la part exterior el fragment d’una segona arcada que sembla indicar que les pintures podrien haver format part d’una seqüència més àmplia, potser de la predel·la d’un retaule de grans dimensions. Això no obstant, la falta d’adequació dels emmarcaments pintats a l’espai físic no és insòlita a la pintura catalana i, sense altres elements de judici, és difícil proposar un origen alternatiu d’aquestes taules.</div><div>L’examen amb llum ultraviolada mostra una capa de vernís molt espessa, i també alguns retocs, especialment notables a les cantonades, on s’han produït pèrdues pel contacte de la capa pictòrica amb les altres parts de l’armari, i a la zona on antigament es trobava el pany, a la columna exterior de la porta amb santa Engràcia. L’examen a ull nu i amb llum infraroja permet constatar que el pintor va emprar un mètode tradicional a la pintura gòtica catalana per definir el disseny, el dibuix a punxó, però el va completar i enriquir amb tocs de carbó que marquen les ombres i detallen els trets fisonòmics. El clau que santa Engràcia ostenta al mig del front, i que constitueix el símbol del seu martiri, presenta un aspecte molt esvaït, i va ser pintat parcialment sobre el nimbe i un dels botons daurats que ornen la diadema, com si no hagués estat previst en un primer moment. De fet, santa Engràcia és una figura molt venerada a l’Aragó, especialment a Saragossa, però no a Catalunya, per la qual cosa no es pot descartar que aquesta santa màrtir amb atributs genèrics –la palma del martiri i el llibre– hagués estat caracteritzada com a Engràcia en època posterior a la seva creació, potser atenent a l’especial devoció d’algun dels posseïdors de la peça.</div><div>Les pintures de l’interior de les portes d’aquest armari tornen a exemplificar la pervivència de les fórmules divulgades pels Vergós. Així ho indica el treball dels plecs de les robes, que, com en el cas de la caixa amb la Mare de Déu apocalíptica, presenten formes rígides, tubulars i poc naturals. Tot i que els llavis exageradament encarnats de la santa distreuen la nostra atenció, el tractament del rostre, suau i arrodonit, amb les galtes plenes, el nas llarg i recte, les celles ben arquejades i els ulls grans i ametllats, assenyala cap a un mestre format en aquest entorn pictòric de les darreres dècades del segle XV, actiu ja, probablement, a les primeres dècades del segle XVI. Es tracta, en tot cas, d’un mestre secundari, amb notables problemes per definir l’anatomia dels personatges, com es fa patent als braços, extremadament prims i curts, de sant Jerònim.</div><div>El disseny del nimbe de la santa –també el de sant Jerònim, però en aquest cas queda parcialment ocult pel capell cardenalici–, d’altra banda, coincideix exactament amb el que aureola el cap de les santes Justa i Rufina al retaule del Museu Diocesà de Barcelona dedicat a les dues donzelles terrissaires. Això, si bé no és suficient per proposar una autoria comuna de les dues obres, sí sembla indicar la seva pertinença al mateix taller o cercle.</div><div>Guadaira Macías</div>