cofre

Descripció

<div>Cofre obrat amb fusta d’àlber, format per buc paral·lelepipèdic que a la part inferior es prolonga a cada lateral amb una peça tallada i clavada a la fonadura formant els dos peus de cada costat del moble. El buc és construït per quatre posts desbastades a l’aixa i encaixades a mitja mossa amb la fonadura clavada. És tancat per una tapa bombada, obrada d’una sola post, unida al buc mitjançant set frontisses. L’exterior del moble ha estat decorat amb treball de talla policromat i elements de ferro forjat aplicat i clavat, també amb una important funció estruc- tural. El buc porta reforços perimètrics (cantoneres, des de la part superior fins als peus, i als cantells superior i inferior) de planxa de ferro forjat llisa i plana; a la cara frontal hi ha sis tires de ferro forjat de secció rectangular planes amb tres expansions en forma de sis pètals perfilats mitjançant cisellat unides a la fusta per un clau de cabota semiesfèrica situat a la part central de cada expansió, a la manera del botó de la flor que formen els sis pètals. A la part central conserva el pany quadrat amb els vèrtexs acabats en expansió circular amb sageta central, fixat a la fusta amb claus de cabota piramidal; la tira de ferro situada just sota aquest element té dues expansions. Als espais situats entre les tires de ferro, disposats en dos registres horitzontals, hi ha, obrats en talla directa sobre la fusta, escuts (triangulars curvilinis) inserits en un hexalòbul, vuit al registre inferior i sis al registre superior (a causa de la presència del pany).</div><div>El moble conserva la policromia original: els escuts són perfilats amb filet de color vermell que contrasta sobre el fons de to grisós fosc del motiu hexalobulat, perfilat també amb filet vermell. Aquest color contribueix a ressaltar i delimitar el treball de talla en baix relleu del fons blanc de la composició, que apareix, al seu torn, emmarcat per un filet perimètric de color negre. Porta també, a banda i banda del pany, dues nanses de ferro forjat de secció rectangular fixades i sostingudes per anelles clavades a la fusta. Les cantoneres tenen tres tires, disposades sobre els reforços de planxa de ferro, disposades horitzontalment amb una expansió similar a les anteriors a cada extrem. Els laterals del cofre segueixen la mateixa articulació decorativa que el frontis, amb dos registres horitzontals amb dos escuts similars als anteriors, separats per una tira i nansa central idèntiques a les anteriors; hi ha també a les cantoneres tres tires horitzontals sobre la planxa dels reforços, que en aquest cas acaben a la part anterior en expansió i a la part posterior en una expansió circular. La part posterior del moble és completament llisa i pintada de color blanc (s’ha constatat la presència d’endrapat subjacent a la zona d’unió de la post vertical del buc amb la de la fonadura) amb set tires llises i planes clavades amb claus de cabota plana, que es prolonguen configurant les frontisses que serveixen per suportar la tapa. Aquesta segueix la composició decorativa del buc, malgrat que ha perdut quasi del tot la policromia original, així com la preparació de guix. Hi ha reforços perimètrics al frontal i els laterals de planxa de ferro llisa i plana fixats a la fusta amb claus de cabota semiesfèrica, a la part superior hi ha nou tires similars a les anteriors amb quatre expansions i una nansa central. En aquest cas, però, el treball de talla presenta variacions, atès que s’articula en tres registres horitzontals, dos (el més proper al frontal i el més proper a la part posterior del cofre) amb vuit escuts dins motiu hexalobulat disposats afrontats i separats pel registre central de vuit cercles amb motiu d’aspa girant en el sentit de les agulles del rellotge.</div><div><div>Aquest moble és un excel·lent exemple de la producció d’època gòtica a Catalunya. Els cofres foren la tipologia de mobiliari per desar més habitual als interiors domèstics durant els segles XIII i XIV (Pascual 2012, p. 95). Bastits sempre amb idèntic sistema constructiu (ja descrit, com en el cas del nostre cofre) portaven, la majoria dels exemplars conservats i segons les notícies disponibles, recobriment de pell, malgrat que és el treball de forja l’element definidor que permet establir-ne les diferents tipologies. En el nostre cas, forma part de la tipologia A de cofres (Pascual 2008a, p. 301). Dins aquest gran grup, cal situar la variant tipològica dels cofres ferrats i policromats, format, a part del que ara ens ocupa, pels exemplars: Museu d’Història de Barcelona 27, Museu del Cau Ferrat 31.545, Museu Nacional d’Art de Catalunya 11.659, Museu Episcopal de Vic 814 i el que el 1909 es conservava a la col·lecció Llorenç. Aquesta tipologia de cofres ofereix correspondència formal i cronològica amb un grup d’arquetes. Les arquetes amb recobriment de tires de ferro forjat repeteixen el sistema constructiu i l’esquema formal dels cofres, de manera que certs grups tenen correspondència directa amb altres de similars de cofres. Així doncs, aquesta tipologia de cofres es correspon amb la tipologia A d’arquetes (Pascual 2008b, p. 307-312), que és formada pels exemplars: Museu Episcopal de Vic 4410, una arqueta de l’antiga col·lecció Junyent i una altra que havia format part de la col·lecció Miquel i Badia. En tots aquests casos, tant arquetes com cofres, l’interior dels escuts apareix sense cap tipus de càrrega heràldica i d’un color gris fosc, cosa que no ha permès fins ara l’adscripció total a un possible origen; així mateix la cronologia s’ha establert a partir dels paral·lelismes amb la resta de cofres del període, datats a partir de la documentació i les fonts iconogràfiques.</div><div>El cofre motiu d’aquest estudi, tanmateix, a diferència de tots els altres, té càrregues als escuts del lateral dret del buc, de les quals és possible identificar les dels escuts superior esquerre i inferior dret; així, la disposició dels escuts en aquesta superfície del moble seria similar a la dels campers d’un escut quarterat, corresponent el superior esquerre i l’inferior dret (1-4) i els superior dret i l’inferior esquerre (2-3). L’escut més ben conservat (inferior dret) mostra un roc (sense color) sobre atzur (fons de color blau) amb bordura dentada (part interior de l’escut amb ondulacions), i n’era similar l’escut superior esquerre. Malgrat que no ha estat possible identificar les càrregues dels altres dos escuts, atès que actualment la capa pictòrica apareix força perduda, sembla que eren semipartits i truncats amb càrregues de sable (negre). El roc s’identifica amb els llinatges Roca, Rocabertí i Requesens (Fluvià 1987, p. 119), així com Rocafort (Riquer 1983, p. 543, fig. 227, núm. 518). En aquest darrer cas, malgrat que es tracta d’un sol roc, no hi apareix la bordura dentada. Pel que fa als altres llinatges, l’escut del cofre té similitud amb el del segell de Guerau de Requesens i Relat (Riquer, p. 158, fig. 789, núm. 128), possiblement fill de Lluís de Requesens i de Montoliu, senyor d’Altafulla, de la Nou i d’Elfa de Relat. Fou poeta i clergue, escollit el 1380 bisbe de Lleida, i morí el 1399. Així és possible que pertangués a una branca de la família Requesens.</div></div><div>Pel que fa a la història del cofre, sabem que procedeix del monestir de Vallbona de les Monges (Urgell), on l’adquirí Francesc Miquel i Badia i que va passar després de la seva mort a la col·lecció de Lluís Plandiura. Finalment el 1932 la col·lecció Plandiura fou adquirida per l’Ajuntament de Barcelona, i va ingressar a les col·leccions municipals. Respecte a la possible propietat o comitent del cofre no hem localitzat al monestir de procedència cap abadessa o monja amb el llinatge Requesens (Piquer i Jover 1990, p. 69-178), però no és aventurat pensar que potser degué formar part dels béns d’una de les religioses, moltes de les quals eren de llinatges nobles, o que potser arribà al monestir com a donació o compra. Cal afegir que la comparativa de les mides del cofre amb les emprades a l’època suggereix un possible taller barceloní o dels territoris en els quals s’empraven les mesures de Barcelona, atès que la seva llargada coincideix amb els sis pams de la ciutat.</div><div>Eva Pascual i Miró</div>