cómoda

Descripción

<div>Aquesta calaixera és d’estil neoclàssic decorada enterament amb marqueteria. De planta rectangular amb el centre del frontis en ressalt, presenta els muntants rectes, que es prolonguen en estípit per configurar les potes. Els calaixos corren tot al llarg. Els tres inferiors són de la mateixa mida i amb els travessers ocults per deixar el davant enrasat, mentre que el superior és més estret, a la manera de fris, i se separa dels altres per un travesser vist. Tots s’obren amb dos tiradors d’anella, que se subjecta a la part alta d’una placa de metall circular decorada a l’esmalt i fixada al calaix. Tres dels calaixos tanquen amb pany i clau, mentre que el segon inferior ho fa a partir de la llengüeta del pany del calaix inferior. Aquest sistema de tancament s’utilitza per no trencar el disseny de la marqueteria, que s’organitza en sanefes que dibuixen plafons rectangulars verticals i que emmarquen un medalló amb un ramet de tres flors lligades amb llaç, al centre de cada una de les quatre cares.</div><div>La construcció parteix de quatre muntants on s’emmetxen els travessers i les posts. Les del darrere i els laterals són gruixudes i irregulars, i corren verticalment. S’hi claven, per la part interior del moble, els travessers que donen suport als calaixos. El tauler és clavat, els calaixos es construeixen amb cues d’oronella grans davant i cues rectes darrere, i la fonadura és formada per posts col·locades de davant al darrere i clavades. Els panys són de caixa gran rectangular, mentre que els escuts de pany són d’època posterior.</div><div>La calaixera respon al model neoclàssic de major difusió a Catalunya durant l’últim quart de segle XVIII. Les formes i la decoració han abandonat els gustos anteriors i s’han adaptat per oferir una obra plenament a la moda, que ha eliminat el tradicional escambell, les serpentines i els motlluratges. L’estructura ja és geometria, els angles rectes, les potes en estípit, els tiradors circulars i la decoració a base de sanefes de re- pertori clàssic, tots elements que defineixen aquesta producció a la moderna que es va estendre per Europa sota un repertori estandarditzat.</div><div><div>Tenint en compte la similitud entre calaixeres neoclàssiques construïdes a diferents punts d’Europa, els elements que ens ajuden a fixar el lloc de producció són, d’una banda, l’alçada i la proporció del moble, més alta i gran que en d’altres centres; els materials, amb àlber a l’interior i fustes mediterrànies a l’exterior; el sistema de construcció interior amb grans cues d’oronella; així com la col·locació de les guies dels calaixos als laterals del moble. Finalment, la forma d’organitzar la decoració també és típica de Catalunya, amb el dibuix de plafons verticals que trenca l’horitzontalitat del moble. Aquesta compartimentació en rectangles troba una bona acollida, ja que permet utilitzar les sanefes amples i variades tretes de la gramàtica clàssica com a marcs dels plafons. Els centrals de cada cara s’aprofiten per enriquir-los amb flors, com és el cas, cistells, trofeus, paisatges o també escenes clàssiques o religioses. A la resta de plafons habitualment les fustes es disposen de forma convergent per fer el conjunt més vistós.</div></div><div>El sistema de construcció amb les guies dels calaixos clavades en els laterals del moble es repeteix en el moble català i a la llarga sol donar problemes de conservació a les peces decorades amb xapes. El pes del calaixos es trasllada als laterals i, a més, els claus no permeten el na- tural moviment de les fustes. Aquest fet afecta les xapes, que sovint mostren esquerdes. El mateix defecte sol aparèixer al tauler, la construcció del qual no utilitza travesser de reforç central, com es fa en d’altres centres productius, la qual cosa fa que la part central tendeixi a enfonsar-se lleugerament. Les xapes són aproximadament d’1 mil·límetre de gruix i es combinen amb intel·ligència per aconseguir riquesa cromàtica. Són fustes majoritàriament mediterrànies, comunes en el mobiliari català de l’època. Per augmentar la varietat de tonalitats, una s’enfosqueix i l’altra es tinta de verd.</div><div><div>La inclusió de tiradors circulars o ovalats decorats amb plaques policromades en esmalt, porcellana o fins i tot vidre, és un altre motiu de convergència en el moble neoclàssic d’alguns centres europeus, com a derivació econòmica de la moda d’inserir plaques de porcellana en el mobiliari de París. Desconeixem la procedència d’aquesta manufactura, possiblement catalana i que es podria relacionar amb la de medallons, botons, reliquiaris i d’altres petites joies populars que utilitzen l’esmalt. En el moble, els temes són profans i alguns són molt propers als que hi ha en calaixeres i mobles d’altres indrets, com ara Portugal. Es tracta d’esmalts de fons blanc, sis representant perfils de dones tocades a la moda amb barrets i plomes, i dos mostrant un mateix paisatge de riu.</div></div><div>Com que la calaixera era un moble amb valor social destacat dintre de la casa durant el segle XVIII, la nova moda a l’antiga es va incorporar amb més celeritat que en altres tipologies. En realitat, moltes de les millors calaixeres formaven part del dot que es lliurava arran del contracte matrimonial i que servia de contenidor per a la roba de la núvia. En el casos d’exemplars de qualitat, com el que estudiem, és molt probable que formés part d’una parella, les dues propietat de la futura esposa. Almenys l’ús femení del moble ens sembla ratificat pel tema dels esmalts dels tiradors.</div><div><div>El fet que la calaixera fos una tipologia de forta demanda a Barcelona a partir del 1730, i a la resta de Catalunya uns anys més tard, va motivar que molts fusters en construïssin i oferissin als clients, encara que pocs es podrien considerar especialistes en mobiliari. Ara bé, la moda de mobles de marqueteria procedent de França i també d’Itàlia obligà a un major grau d’especialització, ja que és una tècnica elaborada, que requereix eines especials i perícia per sortir-ne airós. L’artesà que la practicava seguia formant part del gremi de fusters i no rebia el nom d’ebenista, a diferència del que passava en altres centres. De totes maneres, la ciutat de Barcelona va ser especialment coneguda pels treballs d’ebenisteria –és a dir, amb xapes– i de marqueteria durant tota la segona meitat de segle. Primer, els tallers oferien interessants calaixeres xapades de formes bombades, però a l’últim quart de segle els treballs utilitzen formes geomètriques i en la marqueteria sovintegen sanefes de gramàtica clàssica, aconseguint uns resultats que J. Mainar adjetivà com d’excel·lents. Tenint en compte que la documentació de l’època no feia servir la paraula marqueteria, l’ expressió per descriure una decoració com la d’aquesta calaixera podria ser tan gràfica com ara “cubertes de fustes molt exquisides, que componen uns dibuixos molt perfectes”.</div><div>Mónica Piera</div></div>