cadira de braços

Descripció

<div>Gran cadira de braços o butaca d’estil eclèctic, amb elements lliurement combinats propis de l’estil Lluís XVI, de caràcter renaixentista, i altres de clarament vuitcentistes, que reflecteixen el que s’ha denominat “estil alfonsí”. Realitzada en fusta tallada i daurada, té una estructura rígida d’alt respatller lleument inclinat i rectangular, braços en angle recte, seient trapezoïdal, potes frontals còniques i posteriors llises, lleument sinuoses. L’ornamentació és en relleu, amb mascaró, petxina, fulles d’acant, puntes de diamant, rosetes i sanefes complexes, entre altres motius.</div><div>L’entapissat és de domàs de seda gruixuda, molt lluent, de llavorat molt complex de granat, rosa, taronja i color de vori daurat. Ofereix rics matisos en la definició i detalls del dibuix i en la varietat de textures, provocant a la vegada en el granat un efecte gairebé vellutat. El teixit forma motius de fulles fantasioses i exuberants, de traçats corbats en estricta simetria. Els talls de la roba en les unions amb la fusta s’amaguen amb galons i a les parts entapissades dels braços pengen llargues borles, sempre de passamaneria de seda i a joc. Totes les parts entapissades, tenses i rígides, tenen un marcat bombament potenciat pels farcits de crin i de molles. Els cortinatges, que l’acompanyaven a la solemne estança, també eren d’idèntic teixit, amb cordons i borles de la mateixa passamaneria, amb les feixugues cortines sostingudes en elements la- terals de fusta tallada i daurada. També eren de fusta a joc les galeries superiors que cobrien les barres i que sostenien el mateix teixit, però formant-hi un fris penjant en cascada de complexes superposicions.</div><div>El conjunt complet de totes les peces que formaven la decoració d’aquest saló (deu butaques d’aquest tipus, quatre cadires, un sofà, un entredós amb mirall, una taula de centre, el joc de cortinatges i, fins i tot, els objectes accessoris que hi havia, actualment pertany al Museu del Disseny i afortunadament es conserven fotografies de la seva distribució original. Des del moment que va ser fet, ornamentava el saló de respecte del pis de Francesc Carreras Candi (Barcelona, 1862-1937), situat al principal del número 58 de la ronda de Sant Pere de Barcelona. El propietari va ser un destacat historiador i polític que pertanyia a la família de platers i orfebres Carreras. El seu pare va morir quan ell era molt jove i va heretar una notable fortuna, que en part va destinar a l’adquisició del solar de la ronda i l’edificació de tot un bloc, en aquella part senyorial de l’Eixample aleshores en creixement i on va situar casa seva. Sabem que es va casar el 1888 amb vint-i-sis anys i que aleshores encara va viure un temps a l’habitatge patern del carrer Argenteria, mentre s’acabava la seva nova residència. El jove matrimoni s’hi va instal·lar aquell desembre, i per tant podem situar cap aquest any la realització del saló de respecte que ens ocupa. Ben representatiu de la força econòmica i el gust de la potent burgesia de l’època de la Febre d’Or i l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, el sumptuós i recarregat conjunt ens parla de l’estil historicista i eclèctic, de formes feixugues i de colors intensos, que era habitual a l’Europa d’aleshores. Podríem qualificar-lo d’una versió local de l’historicisme propi de la França heretada del Segon Imperi o dels enfarfegats palaus de Lluís II de Baviera o de Francesc Josep I d’Àustria. Tampoc no podem oblidar la incidència que l’ebenisteria i l’estètica en general d’aquells països exercia, especialment a partir de plataformes d’exhibició tan importants com les exposicions universals.</div><div>La puixança econòmica de la Barcelona del moment va fer que es redecoressin salons de palaus ja existents o que es fessin de bell nou, com en el cas de Carreras Candi, cosa que va potenciar la creació de mobiliari, teixits i tota mena d’objectes ornamentals que s’havien de combinar amb la fusteria arquitectònica i amb els elements de guix de sostres i parets. Això es vigilava particularment en els salons “de respecte”, que eren la part de la casa que s’ensenyava en visites o festes. En aquests casos es buscaven més l’impacte i la grandiloqüencia pomposa que no el comfort, que quedava reservat a estances més íntimes i d’ús familiar. Encara que a la Barcelona d’aleshores no era molt habitual com a tal la figura del decorador, eren generalment els mateixos moblistes els que suggerien la quantitat de peces a col·locar i pensaven en les mides necessàries i en la distribució, d’acord amb els propietaris. Era evident al saló Carreras la màxima cura dedicada al mobiliari i els cortinatges, mentre que el sostre, les parets o la catifa moqueta es combinaven amb relativa intenció. La importància dels teixits, a joc en tapisseries i cortines, era predominant en la creació d’aquests ambients de gran “densitat” visual i s’hi evidenciava el gust pels contrastos impactants de colors, així com pels dissenys de motius grans inspirats en la natura. Des de mitjans del segle XIX els entapissats i les robes havien agafat protagonisme i la tònica va augmentar fins a finals de la centúria, demostrant l’altíssim nivell de la indústria tèxtil catalana de luxe.</div><div>Des del punt de vista estilístic, el cadiratge Carreras Candi representa un gust de caràcter tradicional i eclèctic en què es fa una relectura lliure de l’estil Lluís XVI amb tocs de la solemnitat del que anomenaven “Renaixement”. De fet, al famós Álbum Enciclopédico-Pintoresco de los Industriales de Lluís Rigalt, editat a Barcelona entre el 1857 i el 1859, ja hi veiem un tipus de butaca “de respecte” que presenta una estructura general encara present en aquests exemplars que van ser realitzats trenta anys després. Tot el cadirat del saló presenta també una herència de la tradició isabelina en les potes posteriors, que tenen una típica línia en S estilitzada, que era pròpia de les cadires de les dècades anteriors i que reforçava l’estabilitat dorsal. Si bé la fantasia o l’originalitat en els dissenys no era habitual entre els moblistes catalans de l’època, s’hi fa palès l’altíssim domini tècnic que es va assolir i que, aprofitant les modernes tecnologies que aportava la industrialització, va portar a uns resultats cada cop millors a mesura que avançava el segle. La qualitat en la realització d’aquestes cadires mostra una excel·lent precisió en la profusa talla de la fusta, així com una enorme exactitud i idèntic acabat en totes les peces, propis d’una execució d’ebenisteria artesanal ajudada per avançats processos industrials.</div><div>Hem de remarcar que, com que es tractava de seients pesants i aparatosos, eren mobles pensats per anar arrambats a la paret, i per això van estalviar-s’hi el daurat i l’entapissat fi de les parts posteriors, que no era habitualment visible, bé que es van col·locar rodes a les potes davanteres per tal de facilitar els possibles i puntuals desplaçaments. En canvi, dues de les butaques i les quatre cadires més petites del conjunt van ser completament daurades i tenen el teixit igualment regi al darrere, perquè aquestes se situaven al centre de l’estança. Aquest fet d’acabar de manera simple o refinada el dors de cada exemplar del conjunt, ens reforça la idea que realment es tracta d’un mobiliari pensat expressament per a la distribució de les peces al saló concret de la ronda de Sant Pere.</div><div><div>La tria per part del jove Carreras Candi d’un mobiliari daurat ens parla d’una predilecció per l’estètica més luxosa i pomposa, descartant opcions més habituals, com els treballs de noguera o xicranda, decorats sovint amb refinada marqueteria. Sobta, i no era habitual, el fet que sent un conjunt daurat fos realitzat en una de les fustes més preuades, la caoba, que no es lluïa com a tal si era tapada pel pa d’or, cosa que suposa l’opció més costosa. Coneixem d’altres conjunts també daurats i peces aïllades similars, que reforcen l’origen barceloní d’aquest mobiliari, com el cadirat del saló gran del Palau Moixó de la plaça de Sant Just de Barcelona (encara in situ) o la parella de cadires de braços procedents molt probablement de la residència de la família Barrau del carrer de la Fusina també de Barcelona. Totes comparteixen una gran identitat formal i estilística, visible particularment en els braços. Probablement van ser fetes en un mateix taller, però entre la més de seixantena de centres productors coneguts a la ciutat en un moment de creixement econòmic i de gran activitat en la producció artesanal/industrial, no podem aventurar un nom concret. Més atrevit va ser Joan Perucho, que, amb llicències literàries evidents, atribuïa un autor a aquest saló i activitats mig novel·lesques a Carreras Candi.</div><div>Jordi Carreras</div></div><div><br></div>