canapè

Descripció

<div>Canapè i cadira que formen part d’un cadiratge de divuit seients amb dos canapès, deu cadires de braços i sis cadires. Estan decorats amb xarol negre i grisalla amb motius clàssics, i els seients són de reixeta.</div><div>El canapè, en l’accepció que aquí en tenim, és una tipologia de moble nova del segle XVIII que s’introdueix a les sales de rebre a joc amb altres tipologies de seient. És una evolució del banc entapissat del segle XVII i es caracteritza per permetre el descans de dues o més persones amb una estructura lleugera d’esquelet de fusta vista.</div><div>En aquest cas, es tracta d’un canapè de tres places amb respatller a l’anglesa –denominació d’època– concebut com la unió de tres d’individuals. Cada un té el travesser superior ample i decorat amb una escena d’amorets en una cartel·la rectangular. El travesser inferior, en canvi, es perfila com un simple llistó que corre per sobre del seient. En aquests dos travessers s’insereix la pala central que pren forma triangular i es pinta amb tres plomes d’estruç. El seient trapezoïdal és de reixeta gruixuda cosida als travessers de la cintura, i en origen devia portar un coixí per oferir més comoditat. Les dues potes del darrere presenten caiguda i les tres del davant són de tornejat llis amb estries pintades i amb anells a la part alta i baixa, aquesta sobre tac. Els braços parteixen dels muntants del respatller per sota de la pala horitzontal, tenen un recorregut sinuós i descansen a l’alçada de les potes davanteres amb un suport balustrat a tall de gerro. Totes les unions són en trau i metxa, moltes reforçades amb clavilles, i en el cas de les potes exteriors del davant, amb doble clavilla. Els braços tenen l’encaix per sobre del balustre. Aquest, en realitat, forma part del mateix llistó que configura la pota.</div><div>La cadira, d’altra banda, segueix les mateixes característiques del canapè en seient individual i sense braços. L’alçada és, però, set centímetres inferior a la dels canapès i cadires de braços, cosa que fa pensar que es tracta d’un seient per a dona, ja que a Catalunya, fins i tot en aquests cadiratges neoclàssics tardans, és possible seguir el rastre de la diferència d’alçada de seients entre homes i dones a les reunions socials, última i subtil pervivència, sens dubte, dels antics estrados.</div><div><div>D’altra banda, aquest conjunt de sala d’una casa benestant barcelonina del canvi de segle XVIII al XIX és un exemple de la influència anglesa en la decoració anterior a la difusió de l’Imperi. Al llarg del segle XVIII, els interiors viuen una acusada influència de les aportacions foranes, i, examinant les tipologies d’aquell moment, s’observa l’acceptació dels models d’Anglaterra, i n’és especialment revelador el cas dels seients. És cert que els cadiratges de saló entapissats a la francesa eren coneguts, però la incorporació dels diferents models a l’anglesa és molt generalitzada. Després d’un domini del model Reina Anna més llarg del previsible, les novetats inspirades en el món antic començaren a tenir també molt bona acollida. Igual que al període anterior, les tipologies es difonien principalment a partir dels exemplars d’importació, amplament documentats. És possible, a més, que la difusió es consolidés a partir dels llibres de dissenys publicats a Londres, encara que aquest material no es descriu a les fusteries de la capital catalana.</div></div><div>La lleugeresa dels respatllers i els seients de reixeta que es dissenyen a l’últim període Jordi III són dos elements que s’adapten bé als gustos i les necessitats dels interiors catalans. En aquest cas, es tracta d’un disseny posterior al 1795, ja que el travesser del respatller s’allarga per sobre dels muntants i agafa certa amplitud, tot inspirant-se subtilment en el <i>klismos</i>. Aquesta pala horitzontal es generalitza passat el canvi de segle, i esdevé un segell identificador de molts seients dissenyats durant la regència de Jordi IV (1811-1820) i fins i tot durant el seu regnat (1820-1830). En realitat, aquesta estètica no solament segueix present durant tot el primer quart de segle XIX, sinó que es difon en publicacions com ara a <i>The London Chairmakers</i> del 1823, on es reprodueixen formes de seient –braços i potes– iguals a la que aquí estudiem, i fins i tot respatllers amb les tres plomes d’estruç.</div><div><div>La interpretació catalana del model anglès es fa aquest cop amb precisió i qualitat. Només la forma acusadament trapezoïdal del seient s’allunya dels models londinencs. D’altra banda, la reixeta no solament s’hi manté com a opció elegant que substitueix la tradicional balca, sinó que en aquell moment se n’intensifica l’ús a Londres. A Catalunya, a falta d’un terme específic per al <i>rattan</i>, les cadires que en portaven eren descrites als documents com “reixades de pergamí”.</div><div>Quant a la decoració, el seient pintat té igualment llarga vida a Catalunya i es posa novament de moda a partir d’exemplars neoclàssics anglesos. Sheraton dibuixa “backs for painted chairs” a la seva Guide del 1788, on ja aplica la solució de centrar la decoració en una cartel·la al travesser superior. En aquest cas representa escenes d’amorets o genis inspirats en Le Antichità di Ercolano que s’uneixen a les plomes d’estruç, símbol del príncep de Gal·les, reiteradament proposat com a motiu decoratiu en respatllers per a Gillow, Hepplewhite i altres fusters coetanis. En el nostre cas, els motius es treballen en tons ocres i blancs sobre un fons de xarol negre, que s’aconsegueix a partir d’una capa de preparació prima i un acabat llis i brillant per apropar-se visualment a la laca oriental. Algunes de les línies clares, les més grogues, s’aconsegueixen fent incisions amb un burí, que deixa a la vista la capa de preparació, mentre que d’altres són pintades per sobre del negre.</div></div><div>No podem assegurar la procedència del cadiratge, però tot fa pensar que podria haver format part del mobiliari del palau de la Virreina, és a dir, de la casa Amat a la Rambla de Barcelona. Com que la datació dels mobles és posterior a la mort del virrei, Manuel d’Amat i de Junyent (1782), i també de la seva dona, Maria Francesca Fivaller (1791), en tot cas aquest conjunt es devia comprar en època del seu nebot, Antoni d’Amat i Rocabertí. La raó de la relació del conjunt amb l’edifici és do nada per dues vies. D’una banda, en una fotografia, del palau de començaments de segle XX, quan hi vivia la família Carreras, s’hi aprecien dues cadires del conjunt. De l’altra, el 1960 es compra a Vicenta Carreras una consola (MADB 67.406) que fa joc amb el cadiratge, i que per tant era propietat d’aquests últims ocupants del palau abans de passar a mans municipals. La fitxa del museu d’aquesta peça diu literalment: “procede de la antigua decoración del Palacio de la Virreina y forma juego con la silleria del mismo estilo que posee el Museo”. Justament, el cadiratge es va adquirir el 1949, el mateix any que el palau, però la compra es va fer a l’advocat i home de negocis Pau Calvell, de qui no coneixem la possible relació amb l’edifici. Per aclarir el dubte hem consultat l’inventari que es va redactar el 1824 a la mort d’Anton d’Amat i de Rocabertí, qui hauria de ser el que comprà el conjunt, però el document és poc precís i no acaba de fer-nos llum. Així, al saló del primer pis s’inventarien “dos ganapes y vint-y-quatre cadiras de fusta pintada ab assientos de encordat de palma usats” que podrien respon- dre al cadiratge. Altres entrades similars les trobem en estances properes a l’anterior, com ara la segona peça de la dreta, on es localitzen “vint cadiras de fusta pintadas ab assientos de palma y deu de ídem coixins de flamulas usadas”. Altres descripcions del mateix tipus es van succeint a diferents habitacions, i en un altre “quarto” a més d’onze cadires de fusta pintada hi ha “dos taulas ab pedra marmol”, una de les quals podria referir-se a la del museu, ja que efectivament és coberta d’un marbre blanc. Però totes aquestes entrades són insuficients per assegurar la noble procedència del conjunt.</div><div><div>Mónica Piera</div></div><div><br></div>