cadira

Descripció

<div>La cadira dissenyada per l’ebenista i historiador de l’art Josep Mainar va ser realitzada expressament per al seu dormitori de nuvis, i per tant forma part del conjunt de peces que l’integren, del qual el museu només posseeix una de les cadires.</div><div>En destaca el respatller baix que potencia més la funció de suport a l’acció de desvestir-se o de calçar-se que no pas la d’asseure-s’hi prolongadament. I, a la vegada, el caràcter geometritzant i depurat l’apropa, des de l’estètica noucentista, a la modernitat de l’Art Déco, amb un disseny força original com a resultat. Mainar assenyalà diferents vegades la preferència per l’horitzontalitat ja que, com deia: «Les línies horitzontals són les que ens són familiars, i al mateix temps són les línies ideals perquè són les del repòs.»</div><div>Si en la concepció la seva forma és simple, neta, amb un valor estructural remarcable, conté una execució molt elaborada i rica en matisos que provenen dels mateixos materials emprats i de conjuminar lleugers canvis en les formes. Així, podem observar que les quatre potes que en són la base es destaquen per l’esveltesa; les del davant han estat tornejades amb un lleuger èntasi quan s’apropen a l’estructura del seient i són rematades per l’encaix d’un petit collarí. En canvi, les potes posteriors adopten la forma prismàtica i es prolonguen fins a arribar a la part superior del respatller. L’estructura del respatller, visible des de la part posterior, mostra també als dos corbatins una lleugera variació ja que el superior adopta la forma corbada per facilitar l’acció d’agafar-la.</div><div>Aquesta meticulositat d’execució és reblada quan observem la cadira frontalment i n’apreciem el respatller i la figura que s’ha disposat al centre. S’ha realitzat mitjançant l’aplacat de fulloles de caoba envernissada, que formen nou requadres amb les vetes intercalades en sentit vertical i horitzontal. L’efecte que produeix és una lleugera variació de matisos que semblen donar vida a tota la superfície plafonada. La figura del centre, realitzada en marqueteria negra, reprodueix la silueta d’una noia asseguda, de cànon estilitzat i pentinat recollit, del qual sorgeix el siluetejat de dues cintes voleiant lliurament al vent. La noia sosté amb les mans una tenora en acció d’extreure’n algun so. La silueta de la noia descansa sobre una línia recta dibuixada lleument, en un dels extrems de la qual hi ha una petita voluta jònica que compensa i equilibra el siluetejat de les cintes dels cabells. Com ha assenyalat Montserrat Mainar el dibuix va ser fet per Apel·les Mestres i prové del requeriment que el mateix Josep Mainar li encarregà per a la revista La Sardana, fundada el 1921 per ell mateix, fet que ens permet assenyalar el vessant folklorista de Mainar, que el portà a fomentar els balls populars i a editar del 1921 al 1923 l’esmentada revista.</div><div>Aquesta peça ens situa clarament en l’estètica noucentista que va cercar en les formes reposades –tan plausibles en el concepte del moble com en la figura que l’anima– i l’evocació de l’esperit clàssic les fonts mediterranistes i llatines enfront dels estrangerismes importats. Segur que Josep Mainar, davant de la tendència en aquells anys dominada per un mercat provinent del context alemany, que amb força havia envaït l’interior domèstic, o de les còpies que es feien dels moblistes francesos, va voler respondre a la crida de mostrar un art arrelat més a les formes que evocaven el caràcter llatí. Tanmateix, les dates en què va ser realitzada la peça coincideixen, d’una banda, amb l’Exposició Internacional del Moble i de les Arts Decoratives, celebrada a Barcelona el 1923, en què començaren a destacar alguns signes de modernitat a través de l’agençament de Santiago Marco i d’alguns socis del FAD (Foment de les Arts Decoratives), i, de l’altra, amb la gran Exposició Internacional de les Arts Decoratives i Industrials Modernes, celebrada a París el 1925, que va donar lloc al conegut estil Art Déco. Altres produccions de l’autor s’emparenten amb la modernitat que suggereix aquest estil i amb què, en bona part, el seu coetani, el decorador i moblista Santiago Marco – amb qui poc després col·laboraria Mainar– portà l’interior domèstic a Catalunya a les portes del món modern, sense arribar tanmateix a l’estètica més agosarada del mobiliari preconitzat per l’avantguarda funcionalista.</div><div>En la mateixa línia que Mainar se situen altres moblistes, com Antoni Badrinas, que també es caracteritza per aquesta concepció senzilla, simple i estructural. També als seus mobles hi figuren petits motius de marqueteria dissenyats per artistes com Marià A. Espinal o Josep Obiols. En tots els casos els materials continuen sent els tradicionals de la fusta.</div><div>Pel que fa a la cadira de Mainar, tot i que la tapisseria original del seient va ser substituïda amb posterioritat –l’original era d’un to verd i d’ornamentació d’estil Lluís XV– per la d’una tonalitat més càlida, realitzada amb llana merceritzada i cotó, provinent de la manufactura anglesa Arthur H. Lee & Sons, els motius a base de sinuositats concèntriques s’emparenten amb l’Art Déco i mantenen certa unitat amb la peça.</div><div>Mercè Vidal</div>